POETES: Miquel Mestre

En Miquel Mestre és un dels nostres poetes artanencs que mai falten a la cita del PoésArt.

Miquel Mestre.jpg

MIQUEL MESTRE GENOVARD (Artà, 1951).

Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat Central de Barcelona, amb estudis de Lingüística i d’Història de l’Art, Miquel Mestre és dramaturg, director teatral, narrador, poeta i rapsode. Té publicats gairebé 20 poemaris, entre els que destaquen Silencis (Premi Ciutat de Manacor, 1974, amb pròleg de Salvador Espriu), El foc del glaç (Premi Joan Alcover, Ciutat de Palma, 2000), Eros i la pluja (2013), Migdia d’agost en el talaiot (2014) o Tu. O tu. O potser jo. (2017). Pel que fa a la narrativa cal ressenyar: Cos de dona (Novel·la finalista Premi Miquel Àngel Riera, 1997), Ángela (amb Lluís Maicas, 1998) o La taronja de Proust (1999). Ha estrenat més d’una vintena d’obres de la seva autoria, entre les que destaquen: La mort del soldat Georg (Premi Memorial Llorenç Moyà, Palma, 1985), La meva Blancaneus (Premi Teatre Jove de les Illes Balears, 1996); Les flors músties (Premi Consell i Teatre Principal de Palma, 1997), Cos de dona (Premi Projecte Alcover de Teatre, 2007) o la recent Jo, Schumann (2016). També ha fet diversos enregistraments discogràfics que combinen música i rapsòdia i participat a recitals arreu del territori lingüístic català, Madrid, Nova York o Liubliana. Els seus poemes han estat traduïts a l’anglès, castellà, alemany i eslovè.

                 Una història

Tornar de Nova York al petit poble

on de menut havia jugat tant

i tantes hores, era com rebobinar

una llarga pel·lícula

que havia començat en blanc i negre

amb una breu infància

diríem que feliç

però malbaratada pels estralls

d’una guerra civil que esfondraria

els somnis de progrés i llibertat

dels seus pares, encara joves, idealistes,

republicans i pobres.

 

Hagueren d’emigrar par tal de sobreviure

i guanyar-se aquell pa de cada dia

que el Règim amb insídia els negava

des que els nacionals vinclaren l’altra Espanya.

 

…I fou llarg el periple: primer, França,

fins que fou ocupada per l’exèrcit

implacable i cruel del Tercer Reich.

Després, dies de mar de cap a Mèxic.

I encara… Equador, Xile, l’Argentina,

i, per un cop d’atzar, per carambola

finalment recalaren al país

grandiós dels Estats Units d’Amèrica!

Allà, en un motel de l’illot de Manhattan

(no cal recordar el nom, tampoc l’adreça)

el pare hi treballà d’electricista

i la mare hi planxava amb paciència

tots els llençols del vespre

que tants d’amants secrets, homes amb dones,

homes amb homes, vells i joves,

havien embrutit i rebregat.

…I així passaren anys de lluita i sacrifici,

amb l’ànsia que el fill, aquell fill únic

cresqués format i lliure.

 

El fill, ara enginyer jubilat de la NASA,

ahir tornà a la vila on va néixer

portant, en una urna d’alumini,

les cendres ajuntades dels seus pares,

que sempre havien dit amb un deix de nostàlgia

que el seu més gran desig seria

dormir eternament en el minúscul

cementiri del poble, segons ells

“el més auster del món, i aquell que porta

els més bells pensaments d’eternitat”.

 

Aquest matí d’avui, setze d’abril

assolellat i clar de plena primavera,

l’urna de metall ha estat dipositada

sobre el petit altar de la tomba

– malalta d’abandó i males herbes –

per l’home que recorda que el seu avi

també fou enterrat en aquest lloc.

 

Trist, sol, amb el silenci

per respons i per única pregària,

ha restat un moment dempeus en homenatge

als dos éssers que tant i tant havien fet per ell.

I amb aquesta tristesa, caminant capcot

ha tornat a la vila i ha pujat

al castell des del qual es veu el panorama

d’un paisatge que creia ocult en l’oblit

i que ara tot de cop s’obria a la memòria.

Ha passat pels carrers del barri on vivia

recordant, mig boirosos, els seus noms:

el carrer del Calvari, les escales

del Convent, el carrer del Pou d’Avall,

l’antiga estació del tren, deixada

de la mà de Déu i de la dels humans,

el rellotge aturat a les dotze de mai

i ningú a l’andana, només el silenci

paral·lel dels raïls rovellats i ja per sempre inútils.

… La placeta de l’Aigua, la Costa d’en Grua,

el carreró de n’Aixa, l’esplanada

de l’Església… tot tan semblant i distint!

Tot tan llunyà i, alhora, tan immediat,

tot tan pròxim i entranyable!

 

Tanmateix, no és cert que la infantesa

sigui la vera pàtria de l’home.

Per a ell ho serà l’apartament

de la vorera esquerra del riu Hudson,

ran del Columbus Park i amb vistes a l’Empire,

on ha passat molt més de mitja vida

i on l’esperen la dona amb qui es casà

i la filla i tres nétes, que són els seus àngels.

 

A les deu de la nit, hora de Greenwich,

via Palma-Madrid-John F. Kennedy,

volarà amb la Panam de cap a Amèrica,

i aquest dia d’avui serà només un somni

que amb els anys s’ha de fondre a poc a poc

com en dies de sol ho fa la neu

a les altes Muntanyes Rocalloses

d’Idaho o Montana.

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s