POETES: Carles Rebassa

En Carles Rebassa ens va acompanyar en la segona edició del PoésArt i ara hi torna! D’ençà ha publicat un nou poemari i una premiada novel·la, així que tendrà molt per descubrir-nos!

IMG_0125

CARLES REBASSA (Palma, 1977)

Ha publicat els llibres Requiescat in pace (amb Pere Perelló), Poema B, Els joves i les vídues (XLIV Premi de Poesia Ausiàs March), Pluja de foc i Eren ells (XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler i Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana 2016). Li agrada l’oralitat de la literatura, i fa recitals arreu del país i a fora des que era jovenet. Actualment treballa en altres llibres, amb la intenció d’escatir idees com la mentida, el poder, el bosc, la reunió, la solitud acompanyada. Es fa seu un poema de Miquel Bauçà que diu: «Caminar i riure molt: | el secret de no cansar-se».

 

                        Regressió

Em tremolava el cos i no tenia ànima.

Tenia una resposta i no tenia boca.

Menava un avió però jo pedalava,

sentia una resposta però no era l’única.

Sentia una remor, jo la tornava música.

Pujava pel sender però hi havia incendis.

Tenia veu de fetge i foc a les sabates.

Reptava a la paret amb les ungles obertes.

Tenia els pulmons frescs i alè dins les butxaques.

El plat era esquerdat i era de pa amb formatge.

Sentia un gran batec i el cor se m’enfonsava.

La música era música, hi havia música,

de fet aquell silenci era una dolça música.

Sentia olor de fum i era com de flors fresques.

Quan s’acabava el dia veia un nou dia,

i el dia era real i se sentia música.

Hi havia un bon estol de nens que eren cridaires.

Tot just s’eren desperts de ser com nens cridaires,

volien tocar terra i viure uns amb altres

i els crits ja no eren crits sinó que eren música.

Jo observava les mans dels homes que passaven,

tenien farigola i herbes aromàtiques.

Sentia aquella olor, també sentia música.

Passava un jove encès i li llepava el rave.

Tenia un ametller i estava ple d’ametlles.

Treia la flor del gerro i la plantava en terra,

s’obria tant la terra que li veia l’ànima.

El cos em tremolava i me’n sortia l’ànima

i l’ànima partia i escoltava música

i jo era com la música car jo era música

i jo ja no era jo perquè just era l’ànima

i l’ànima sóc música i jo sóc la música

i música i silenci és un tou de música

i música i música i silenci i música.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s