POETES: Carles Rebassa

En Carles Rebassa ens va acompanyar en la segona edició del PoésArt i ara hi torna! D’ençà ha publicat un nou poemari i una premiada novel·la, així que tendrà molt per descubrir-nos!

IMG_0125

CARLES REBASSA (Palma, 1977)

Ha publicat els llibres Requiescat in pace (amb Pere Perelló), Poema B, Els joves i les vídues (XLIV Premi de Poesia Ausiàs March), Pluja de foc i Eren ells (XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler i Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana 2016). Li agrada l’oralitat de la literatura, i fa recitals arreu del país i a fora des que era jovenet. Actualment treballa en altres llibres, amb la intenció d’escatir idees com la mentida, el poder, el bosc, la reunió, la solitud acompanyada. Es fa seu un poema de Miquel Bauçà que diu: «Caminar i riure molt: | el secret de no cansar-se».

 

                        Regressió

Em tremolava el cos i no tenia ànima.

Tenia una resposta i no tenia boca.

Menava un avió però jo pedalava,

sentia una resposta però no era l’única.

Sentia una remor, jo la tornava música.

Pujava pel sender però hi havia incendis.

Tenia veu de fetge i foc a les sabates.

Reptava a la paret amb les ungles obertes.

Tenia els pulmons frescs i alè dins les butxaques.

El plat era esquerdat i era de pa amb formatge.

Sentia un gran batec i el cor se m’enfonsava.

La música era música, hi havia música,

de fet aquell silenci era una dolça música.

Sentia olor de fum i era com de flors fresques.

Quan s’acabava el dia veia un nou dia,

i el dia era real i se sentia música.

Hi havia un bon estol de nens que eren cridaires.

Tot just s’eren desperts de ser com nens cridaires,

volien tocar terra i viure uns amb altres

i els crits ja no eren crits sinó que eren música.

Jo observava les mans dels homes que passaven,

tenien farigola i herbes aromàtiques.

Sentia aquella olor, també sentia música.

Passava un jove encès i li llepava el rave.

Tenia un ametller i estava ple d’ametlles.

Treia la flor del gerro i la plantava en terra,

s’obria tant la terra que li veia l’ànima.

El cos em tremolava i me’n sortia l’ànima

i l’ànima partia i escoltava música

i jo era com la música car jo era música

i jo ja no era jo perquè just era l’ànima

i l’ànima sóc música i jo sóc la música

i música i silenci és un tou de música

i música i música i silenci i música.

POETES: Joan Perelló

En Joan Perelló no ens va poder acompanyar en el PoésArt 2017 però no hi faltarà aquest 2017!joanperello2015 (2)

JOAN PERELLÓ (Campos, 1943)

Cap als quinze anys se li desperta la vocació literària. Va ser un dels fundadors i col·laboradors de la revista de literatura Domini Fosc, en la mateixa època publica el poemari “És massa difícil”, dins el volum col·lectiu Temptant l’equilibri (1973). Durant el mateix 1973 apareix, a la col·lecció Balenguera, el seu primer aplec de poemes, Sempre trobaré algun dolor, i dos anys més tard és guardonat amb el Premi Andreu Roig de poesia a la Festa de les Lletres de Campos per un recull dedicat íntegrament al poema en prosa, Baf de llavis (1976). Amb Carasses (1997), un aplec de poemes guardonat amb el premi Bernat Vidal i Tomàs, de Santanyí, trenca un silenci de dues dècades i torna a publicar amb regularitat. Apareixen els reculls La set del viatger (2001), Sal de Migjorn (2002) i Manual d’ànsia (2005), aquests darrers amb il·lustracions d’Antoni Mas. Quadern de manobre (2007), publicat a la col·lecció Els llibres de l’Óssa Menor, és guardonat amb el premi Josep M. López-Picó, Vila de Vallirana de poesia del 2006. Tres anys més tard publica, a la col·lecció La rosa encofrada, el poemari A recer (2009). Continua amb el recull Inventari d’omissions (2011), i dos anys més tard apareix el primer llibre de narrativa que titula L’error o la vida. El 2014 publica el recull de poesia La casa del vespre, i el 2015, L’atles deshabitat. L’any 2015 és guardonat amb el Premi Pare Colom de narrativa d’Inca, per Música de la indiferència, novel·la sobre la soledat i la dificultat del procés creatiu. El 2016 Joan Perelló és guardonat amb el 18è premi de poesia Maria-Mercè Marçal, amb el recull El mapa de l’infinit i aquest 2017 ha aparegut l’antologia poètica Abecedari de crepuscles (Tria personal 1973-2016).

 

I la poesia? Calc un silenci erudit per emmudir la fosca quan alèn la saliva i escric tremolant abecedaris de crepuscle.

POETES: Lucia Pietrelli

És el torn de presentar a la poeta d’origen italià afincada a Mallorca, Lucia Pietrelli:

lucia

Foto de Marta Huertas.

LUCIA PIETRELLI (Itàlia, 1984)

Estudià literatura entre Pisa, Madrid i Barcelona i ara fa cinc anys que resideix a Mallorca. Ha publicat els poemaris Fúria (Documenta Balear, 2010), Violacions (Ed. Moll, 2011), Vertical (Raffaelli Editore, 2011), Esquelet (Pagès Editor, 2013), Mort d’un Aviador Tartamut (AdiA edicions, 2013), Ortigues (AdiA edicions, 2015) i V (Cafè Central, 2016); i les novel·les Nissaga (Ed. Moll, 2013), Qui ens defensarà (Lleonard Muntaner, 2014) i Cadenes (Edicions 62, 2015), obra amb què va rebre el premi Joanot Martorell de Gandia.

Quan un riu

et surt del cor

torna prec

per les entranyes.

Quan al semen

de l’al·lot

hi reconeixes la font

i el gorg

de la vallada.

Si a la cova

de la sang

hi pouen

les mirades

i cada afluent

amb deix antic

fuig als peus

de la muntanya.

 

Si per cardar

es fa la vida,

quan em separi de tu

a la cala dels ulls

faré la morta

(d’Ortigues)

La imatge del festival, obra de l’artista artanenc Damià Vives

Damià Vives

Damià Vives ha estat l’artista que ha cedit una imatge per elaborar el cartell d’aquest any. L’obra procedeix del projecte Cartografies, que aplega diverses obres en diferents formats. Són uns mapes que sorgeixen dels recorreguts en transport públic i privat. L’artista, com a passatger que es desplaça d’un lloc a un altre, disposa el dispositiu electrònic sobre les seves cames i va dibuixant al ritme de les engronsades del vehicle. És el registre d’un acte performatiu: el de deixar-se portar.

La imatge del cartell és la Cartografia interurbana del moviment núm. IX i representa el trajecte de Palma a Artà en cotxe, pel que representa també el trajecte que fan bona part dels poetes que ens acompanyen en el PoésArt.

La imatge forma part d’un vídeo però la nostra dissenyadora gràfica, Antònia Monroig, la convertit en una imatge per bastir les creativitats d’aquesta edició del PoésArt.

Si voleu saber més sobre en Damià i els seus projectes podeu visitar el seu web:

http://damiavives.com/ca/cartografies-interurbanes-del-moviment-2/

POETES: Miquel Mestre

En Miquel Mestre és un dels nostres poetes artanencs que mai falten a la cita del PoésArt.

Miquel Mestre.jpg

MIQUEL MESTRE GENOVARD (Artà, 1951).

Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat Central de Barcelona, amb estudis de Lingüística i d’Història de l’Art, Miquel Mestre és dramaturg, director teatral, narrador, poeta i rapsode. Té publicats gairebé 20 poemaris, entre els que destaquen Silencis (Premi Ciutat de Manacor, 1974, amb pròleg de Salvador Espriu), El foc del glaç (Premi Joan Alcover, Ciutat de Palma, 2000), Eros i la pluja (2013), Migdia d’agost en el talaiot (2014) o Tu. O tu. O potser jo. (2017). Pel que fa a la narrativa cal ressenyar: Cos de dona (Novel·la finalista Premi Miquel Àngel Riera, 1997), Ángela (amb Lluís Maicas, 1998) o La taronja de Proust (1999). Ha estrenat més d’una vintena d’obres de la seva autoria, entre les que destaquen: La mort del soldat Georg (Premi Memorial Llorenç Moyà, Palma, 1985), La meva Blancaneus (Premi Teatre Jove de les Illes Balears, 1996); Les flors músties (Premi Consell i Teatre Principal de Palma, 1997), Cos de dona (Premi Projecte Alcover de Teatre, 2007) o la recent Jo, Schumann (2016). També ha fet diversos enregistraments discogràfics que combinen música i rapsòdia i participat a recitals arreu del territori lingüístic català, Madrid, Nova York o Liubliana. Els seus poemes han estat traduïts a l’anglès, castellà, alemany i eslovè.

                 Una història

Tornar de Nova York al petit poble

on de menut havia jugat tant

i tantes hores, era com rebobinar

una llarga pel·lícula

que havia començat en blanc i negre

amb una breu infància

diríem que feliç

però malbaratada pels estralls

d’una guerra civil que esfondraria

els somnis de progrés i llibertat

dels seus pares, encara joves, idealistes,

republicans i pobres.

 

Hagueren d’emigrar par tal de sobreviure

i guanyar-se aquell pa de cada dia

que el Règim amb insídia els negava

des que els nacionals vinclaren l’altra Espanya.

 

…I fou llarg el periple: primer, França,

fins que fou ocupada per l’exèrcit

implacable i cruel del Tercer Reich.

Després, dies de mar de cap a Mèxic.

I encara… Equador, Xile, l’Argentina,

i, per un cop d’atzar, per carambola

finalment recalaren al país

grandiós dels Estats Units d’Amèrica!

Allà, en un motel de l’illot de Manhattan

(no cal recordar el nom, tampoc l’adreça)

el pare hi treballà d’electricista

i la mare hi planxava amb paciència

tots els llençols del vespre

que tants d’amants secrets, homes amb dones,

homes amb homes, vells i joves,

havien embrutit i rebregat.

…I així passaren anys de lluita i sacrifici,

amb l’ànsia que el fill, aquell fill únic

cresqués format i lliure.

 

El fill, ara enginyer jubilat de la NASA,

ahir tornà a la vila on va néixer

portant, en una urna d’alumini,

les cendres ajuntades dels seus pares,

que sempre havien dit amb un deix de nostàlgia

que el seu més gran desig seria

dormir eternament en el minúscul

cementiri del poble, segons ells

“el més auster del món, i aquell que porta

els més bells pensaments d’eternitat”.

 

Aquest matí d’avui, setze d’abril

assolellat i clar de plena primavera,

l’urna de metall ha estat dipositada

sobre el petit altar de la tomba

– malalta d’abandó i males herbes –

per l’home que recorda que el seu avi

també fou enterrat en aquest lloc.

 

Trist, sol, amb el silenci

per respons i per única pregària,

ha restat un moment dempeus en homenatge

als dos éssers que tant i tant havien fet per ell.

I amb aquesta tristesa, caminant capcot

ha tornat a la vila i ha pujat

al castell des del qual es veu el panorama

d’un paisatge que creia ocult en l’oblit

i que ara tot de cop s’obria a la memòria.

Ha passat pels carrers del barri on vivia

recordant, mig boirosos, els seus noms:

el carrer del Calvari, les escales

del Convent, el carrer del Pou d’Avall,

l’antiga estació del tren, deixada

de la mà de Déu i de la dels humans,

el rellotge aturat a les dotze de mai

i ningú a l’andana, només el silenci

paral·lel dels raïls rovellats i ja per sempre inútils.

… La placeta de l’Aigua, la Costa d’en Grua,

el carreró de n’Aixa, l’esplanada

de l’Església… tot tan semblant i distint!

Tot tan llunyà i, alhora, tan immediat,

tot tan pròxim i entranyable!

 

Tanmateix, no és cert que la infantesa

sigui la vera pàtria de l’home.

Per a ell ho serà l’apartament

de la vorera esquerra del riu Hudson,

ran del Columbus Park i amb vistes a l’Empire,

on ha passat molt més de mitja vida

i on l’esperen la dona amb qui es casà

i la filla i tres nétes, que són els seus àngels.

 

A les deu de la nit, hora de Greenwich,

via Palma-Madrid-John F. Kennedy,

volarà amb la Panam de cap a Amèrica,

i aquest dia d’avui serà només un somni

que amb els anys s’ha de fondre a poc a poc

com en dies de sol ho fa la neu

a les altes Muntanyes Rocalloses

d’Idaho o Montana.

 

POETES: Pere Joan Martorell

Pere Joan Martorell és un altre dels poetes de la primera edició que repeteix en aquesta cinquena!

ASS090913001

PERE JOAN MARTORELL (Lloseta, 1972)

 

És psicòleg i també ha treballat en l’àmbit de la gestió cultural. Ha publicat, entre d’altres, els llibres de poesia: Del record contra el temps (1995, Premi Llorenç Moyà), Via Crucis (1996), La veu del silenci (1996), Curs de matèria reservada (1997, Premi Martí Dot), La tardor de l’ombra (1997), Llibre d’Eros (1998, Premi de Poesia de la U.I.B.), Breviari de la cendra (2001), Llibre de cera (2005, Premi Viola d’Argent dels Jocs Florals de Barcelona), Dansa nocturna (2007, Premi Joan Alcover Ciutat de Palma), Aquest Cor (2012, Premi Mallorca) i Mitologia (2017). Poemes seus han aparegut a les antologies Després del silenci (2000), 21 poetes del XXI, una antologia dels joves poetes catalans (2001) i recollits en altres llibres traduïts a l’anglès, al francès, al romanès… També ha publicat contes en volums col·lectius per haver obtingut diversos premis de narrativa i és autor dels llibres de narracions Art de trobar veritat (2002) i Vides errants (2013) i de les novel·les Nocturn sense estrelles (2006, Premi  Alexandre Ballester) i Llibre de les revelacions (2007). Va ser membre fundador de Edicions del Salobre.També escriu sobre art i fa crítica literària al diari Última Hora.

 

PARADÍS

I diran els nostres noms com qui conta

llegendes als infants, com el saurí

que invoca la pell de l’aigua i guanya

el joc a l’aridesa de l’amagatall. I clamaran

al cel amb la remor

d’una trencadissa de vidres contra l’envelat

altíssim, inexpugnable,

de la llum fosa. I cantaran entorn d’una gran foguera,

ebris de sal i fum, ballant en cercle sobre l’arena freda,

esperant de l’obscur, amb els braços oberts,

la fruita prohibida, la carn espinosa…

I encara tendran temps de cridar,

cecs i sagrats, paraules mai dites, verbs balmats,

precs inútils talment aquells resos avials…

I potser serà llavors quan tu i jo, sí!, cop en sec,

trencarem el silenci i ens aixecarem

de les tombes per salvar la distància

dels nostres ceptres enterrats

després de tantes creus larvades,

després de tants orgasmes furtius…

I serà el primer dia del nou paradís quan la tarda…

De Mitologia (2017)

 

POETES: Laia MaLo

Aquest any tendrem a Laia MaLo per partida doble, com a poeta i amb Jansky, posant música al PoésArt de Nit.

LML per Eduard Carmona

Foto d’Eduard Carmona.

LAIA MALO (Berga, 1984)

És poeta, traductora i músic. Escriu amb una idea fixa: assolir la comunicació total a través del retrobament de poesia i música en l’espai — la carn.  Ha publicat L’abc de Laia Martinez i Lopez (Documenta Balear, 2009), L’estiu del tonight, tonight (Premi Art Jove, El Gall Editor, 2011), Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner, 2015) i Afollada (Labreu, 2016). La lletra de Malo apareix en antologies tan diverses com Quàntiques! (Ed.UAB, 2007), Pedra Foguera (Documenta Balear, 2008), Allò de dintre (Ed. Poncianes, 2009), Ningú no ens representa (Setzevents, 2011), Versos per la llengua (Arrela, 2014) o 60 Catalan women writers (Raig Verd, 2017); i en revistes i fanzines d’angles variats com Pèl Capell, El cor pelut, Caràcters o Superna. En l’àmbit musical, és la meitat del duet d’electrovers Jansky i des del 2014 part del col·lectiu Cap de Turc. Com a traductora ha publicat Dels troncs d’oliveres velles (Lleonard Muntaner, 2013) i Andorra i el poeta (IEA, 2015), de Max Voloixin, o l’antologia de lírica siberiana 7.516 Km. (IEB, 2015). Des del 2012 és la Vocal per Mallorca de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

POETES: Tonina Canyelles

Na Tonina Canyelles ens va acompanyar en la primera edició del PoésArt i no podia faltar en aquesta cinquena edició.

Tonina Canyelles

TONINA CANYELLES (Palma, 1942)

Va guanyar el Premi Marià Aguiló de les festes Pompeu Fabra del 1979 amb Quadern de conseqüències (autoeditat, 1980). També ha publicat Patchwork (autoeditat,1981), Piercing (Lleonard Muntaner, 2005), D’estructura circular (Can Sifre, 2007), En versió original (Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, 2008), Putes i consentits. Antologia poètica (Lapislàtzuli, 2011), Tasta’m (Lapislàtzuli, 2011), La duna i la cascada (Edicions 62, 2013) i Nus baixant una escala (Lapislàtzuli, 2015). És present a les antologies Nou de set (Heptaseven, 2010), a Poètes contemporains des Iles Baléares d’expression catalane (Éditions Caractères, 2010) i al llibre-catàleg 60 Catalan women writers (Raig Verd, 2017). Ha participat al IX Festival de Poesia de la Mediterrània (2007), a la IV Poefesta de la Safor (2008), a la X Nit de Poesia a l’Auditori de Sant Cugat (2008), en la setena edició del cicle de poesia “Veus Paral·leles 2008. De l’Atles a Formentor”, pel que va ser traduïda a l’amazig, a la Festa de la Poesia de Sitges (2016), al festival Elixir Poètic de Terrassa (2017) i és una de les poetes del documental Som elles (2012), d’Aina Riera.

                 Partitura

La teva mà.

La teva mà que toca en clau de sol

que es pon darrer les muntanyes.

La teva mà lluna que saluda els satèl·lits

que li passen per davant.

La teva mà aranya que teixeix

roba de llengües romàniques.

La teva mà capell de palla d’ordi

on ponen les gallines.

La teva mà que descriu un arc

perquè hi passin les fletxes.

La teva mà titella

moguda per la titella de la teva mà.

La teva mà esbucadora de cartes

nàutiques i d’amor.

La teva mà pentagrama

on estens la roba i els dies.

La teva mà pètal

d’una flor inexistent.

La teva mà raqueta

que llança pilotes de carn capolada.

La teva mà escudella

en què viatja la sopa de lletres.

La teva mà batuta que dirigeix

una orquestra de culleretes de plata.

La teva mà pinta que pentina

el pinar després d’una ventada.

La teva mà sarment que escriu

cartes de vi de bóta.

La teva mà nua

baixant una escala.

La teva mà ala d’ocell

abatut per una ràfega de pèsols congelats.

POETES: Odile Arqué

La segona poeta del PoésArt 2017 que vos presentam és la badalonina Odile Arqué.

odile - Foto de Marta Rovira

Foto de Marta Rovira.

ODILE ARQUÉ (Badalona, 1960)

Viu immersa en les paraules. Té publicats Expiatòria (poesia sobre gravats originals de Jaume Ribas. Ferrer Ed. 1984), Epístola en Sol M (La Gent del Llamp, 1986. Premi Antoni Isern 1984), La vida en punt (Pont del Petroli, 2012). Ha estat inclosa als reculls poètics PRICE i cia… (Pont del Petroli, 2011), Taller BDN 10 anys d’escultura (taller BDN, 2015), Lents velers etimològics. Poetes catalans i quebequesos (anada i tornada 5. Cafè Central, 2015). Trobem relats seus inclosos a Punt i Seguit (La Gent del Llamp, 1991), Badalona, Badalones  (Proa, 2004), La mirada del Po (Nit Literària, 2004). Poemes amatoris baetulans. Els textos de la Domus Alba (Pont del Petroli, 2011). El 2014, la pintora Lluïsa Pla crea i munta l’exposició M’ho diuen els versos, basada en textos seus caçats al vol en apunts a les xarxes.

Ha traduït, entre d’altres obres, El ventall de Lady Windermere, d’Oscar Wilde (La Gent del Llamp, 1995), múltiples guions de pel·lícules per al doblatge, i ha traduït i adaptat per al cant diverses òperes i poemes de la quebequesa Martine Audet. Ha estat traduïda al castellà, a l’anglès i al francès. Com a cantant i rapsoda, ha creat i participat en múltiples espectacles, entre els més recents: La vida en punt (Sobre el  poemari del mateix títol. 2012), i  … i al cor, Chavela (Homenatge a Chavela Vargas. 2012), la lectura de Tomba de Lou (sobre l’obra de Denise Desautels, traduïda per Antoni Clapés. 2014), l’espectacle Com elles – antologia de poetes occidentals del s. XX- (des del 2016) i Una paraula grega, sobre poemes de Jaume Vidal Alcover.

 

 

Ara el poema és saber
on passa
la vida que passa.

 

Ser cossiol
i contenir-la.

POETES: Tomàs Arias

Comencem presentant els poetes del PoésArt 2017 i ho fem amb Tomàs Arias, que ja ens va acompanyar en la segona edició del PoésArt.

Aquest any, a més de la biobibliografi de l’autor, us deixem un poema seu! Que el gaudiu!

Tomàs Arias.jpg

TOMÀS ARIAS (Guardiola de Berguedà, 1966)

És poeta, narrador i músic. Va dinamitzar, durant el final del segle passat, la vida cultural al Berguedà a través del col·lectiu literari La Tecla, de la que en fou fundador i uns dels membres més destacats. Ha publicat diversos llibres de poemes, com Romanços (Cossetània, 2004, IX Premi Salvador Espriu de poesia), Odi sobre tela (LaBreu, 2011) o En fi, començo (Terrícola, 2016) i ha participat en antologies com Vint anys de Cafè Central (2009) o la de narrativa De tot cor (L’Albí, 2012). També és autor del llibre de relats Per a nois i paranoies, editat per la Companyia Nacional de Poesia, i del recull d’articles Papers de diari (Ed. de l’Albí, 2011). També ha participat en diversos festivals internacionals de poesia a Colòmbia, Ucraïna, El Salvador, Honduras, Mèxic i el II Latin American Poetry Festival de New York i ha estat professor del taller de poesia eròtica del Prostíbulo Poético.

Sonet

Quan el món quedarà buit,

els homes hauran marxat,

el mar s’empassi la terra

i la perboqui tot seguit,

l’aire sigui tan espès

que no deixi passar el sol

i el fred encalli la marxa

de la vida i l’empresoni,

quan la lluna ens abandoni

i els estels desapareguin,

 

jo, llavors, m’aturaré,

faré un crit, faré la bossa,

i aniré a cercar nous móns,

nous afectes, nous brogits.