Sònia Moll Gamboa és poeta i professora d’adults. Ha cocreat els espectacles poeticomusicals Carta Blanca (amb la pianista Calra Peya), Rere l’esquerda (amb el cantautor i novel·lista Alessio Arena) i Gàbies (amb la cantant Lidia Uve). Ha publicat dos llibres de poesia: Nun si male nunc (Premi Sant Celoni 2007, Viena Edicions) i I Déu en algun lloc (Cafè Central/Eumo, traduït al castellà en versió bilingüe per Godall Edicions) i un de narrativa poètica: Creixen malgrat tot les tulipes (Premi Benissa 2012, Viena Edicions). El seu últim llibre, Beneïda sigui la serp (Godall Edicions, 2018), és un recull de 44 articles publicats a La Directa.
Mostra de poemes:
invisibilitats
Si la beso
el desig torna a créixer
com les extremitats d’una estrella de mar
i m’oblido que morirem qualsevol dia
i que llavors tant se valdrà que hàgim existit.
El que escrius potser et fa eterna
però el que vius t’ho emportes dins d’un sac
per on treuen el cap fades i monstres
i no se n’assabentarà mai ningú.
Morirem
i potser ens ploraran els gossos
que no sabran que hem fet l’amor tantes vegades
d’amagat i del revés
i sense seny
i sense casa.
El que no dius sí que existeix
–t’existeix endins
com una pedra negra
que tu mateixa t’has nuat al turmell.
(inèdit)
Desafinada
em vas dir que l’amor ens desafina
com un piano vell
toco les tecles
amb guants de llana sense dits
a estones perdo el ritme
i se’m talla la pell ran de les ungles
desafino sovint
estimo
encara
De I Déu en algun lloc (Cafè Central/Eumo 2014).
un lloc
Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
La llitera de dalt al dormitori del fons,
al costat del lavabo.
La cadira,
a taula,
davant de la del pare
per escoltar-li els versos i aprendre’ls de memòria
per si així se li feia més fàcil estimar-me.
El tamboret d’un piano de tecles marronoses
que mai no vaig aprendre de tocar,
i el llindar d’una cuina
des d’on mirava feinejar la mare
i li contava coses.
Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
El capçal moribund d’aquell avi xilè
que es va deixar un pulmó dins les calderes
d’un balener tronat
–quan era un cabro chico,
a Chiloé només hi havia papas
per menjar
i els germans se li morien
de dos en dos,
com els brots malalts de podridura.
Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
Abans que la mare morís i ens oblidés el nom
abans que els germans marxessin
a construir cases pròpies
i tinguessin fills i filles que tindrien
un lloc dins la família
fins que els seus germans marxessin
a construir cases pròpies
i tinguessin fills i filles que tindrien
un lloc dins la família
fins que els seus germans marxessin
a construir
cases
pròpies
i es despengés un nom
de la branca i de l’arbre
que ja no tindria casa
ni tamboret ni llitera
ni llindar ni cadira
ni capçal
ni mare.
(inèdit)
festivalpoesart 