POETES: Sònia Moll

PA19-Moll

Sònia Moll Gamboa és poeta i professora d’adults. Ha cocreat els espectacles poeticomusicals Carta Blanca (amb la pianista Calra Peya), Rere l’esquerda (amb el cantautor i novel·lista Alessio Arena) i Gàbies (amb la cantant Lidia Uve). Ha publicat dos llibres de poesia: Nun si male nunc (Premi Sant Celoni 2007, Viena Edicions) i I Déu en algun lloc (Cafè Central/Eumo, traduït al castellà en versió bilingüe per Godall Edicions) i un de narrativa poètica: Creixen malgrat tot les tulipes (Premi Benissa 2012, Viena Edicions). El seu últim llibre, Beneïda sigui la serp (Godall Edicions, 2018), és un recull de 44 articles publicats a La Directa.

 

Mostra de poemes:

 

invisibilitats

 

Si la beso

el desig torna a créixer

com les extremitats d’una estrella de mar

i m’oblido que morirem qualsevol dia

i que llavors tant se valdrà que hàgim existit.

El que escrius potser et fa eterna

però el que vius t’ho emportes dins d’un sac

per on treuen el cap fades i monstres

i no se n’assabentarà mai ningú.

 

Morirem

i potser ens ploraran els gossos

que no sabran que hem fet l’amor tantes vegades

d’amagat i del revés

i sense seny

i sense casa.

El que no dius sí que existeix

–t’existeix endins

com una pedra negra

que tu mateixa t’has nuat al turmell.

(inèdit)

 

Desafinada

 

em vas dir que l’amor ens desafina

com un piano vell

 

toco les tecles

amb guants de llana sense dits

 

a estones perdo el ritme

i se’m talla la pell ran de les ungles

 

desafino sovint

 

estimo

encara

 

De I Déu en algun lloc (Cafè Central/Eumo 2014).

 

 

 

un lloc

 

Jo abans tenia un lloc a dins de la família.

La llitera de dalt al dormitori del fons,

al costat del lavabo.

La cadira,

a taula,

davant de la del pare

per escoltar-li els versos i aprendre’ls de memòria

per si així se li feia més fàcil estimar-me.

El tamboret d’un piano de tecles marronoses

que mai no vaig aprendre de tocar,

i el llindar d’una cuina

des d’on mirava feinejar la mare

i li contava coses.

 

Jo abans tenia un lloc a dins de la família.

El capçal moribund d’aquell avi xilè

que es va deixar un pulmó dins les calderes

d’un balener tronat

–quan era un cabro chico,

a Chiloé només hi havia papas

per menjar

i els germans se li morien

de dos en dos,

com els brots malalts de podridura.

 

Jo abans tenia un lloc a dins de la família.

Abans que la mare morís i ens oblidés el nom

abans que els germans marxessin

a construir cases pròpies

i tinguessin fills i filles que tindrien

un lloc dins la família

fins que els seus germans marxessin

a construir cases pròpies

i tinguessin fills i filles que tindrien

un lloc dins la família

fins que els seus germans marxessin

a construir

cases

pròpies

 

i es despengés un nom

de la branca i de l’arbre

 

que ja no tindria casa

ni tamboret ni llitera

ni llindar ni cadira

ni capçal

ni mare.

(inèdit)

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s