Àngel Terrón Homar (Palma, 1953) és doctor en Ciències Químiques i Catedràtic de Química Inorgànica a la Universitat de les Illes Balears. Té nombroses publicacions a revistes internacionals en el camp de la Química Inorgànica i també alguns estudis sobre la Història de la Química a les Illes Balears. Va editar la revista de poesia Blanc d’Ou (1977-78). Co-dirigí la col·lecció de poesia Tafal, editada a Palma entre 1977 i 1982, i la revista cultural universitària Poetry &Sons. Col·laborà com a lector per a la col·lecció Balenguera i ha dirigit amb Jaume Pomar la col·lecció de poesia La Sínia del Tall. El 2015 se li va atorgar el Premi Cadaquès a Quima Jaume per tota la seva obra poética.
Ha publicat els poemaris Iniciació a la Química (1ª edició Tafal, 1977, 2ª edició La Balenguera , editorial Moll, 1996), Llibre del Mercuri (Llibres del Mall, 1982), Ternari (Llibres del Mall, 1986, Premi de Poesia Josep M López-Picó), De Bell Nou ( Jardins de Samarcanda, Eumo, 1993), Geometria Descriptiva (L’Ossa Menor, Proa, 1999), Sons Nets, (La Balenguera, editorial Moll, 2004), À mon seul désir (El Tall, 2007), Els Noms del Cervell (Ensiola, 2013), Draft Art (Edicions 6A, 2015), un llibre d’artista amb litografies d’Albert Pinya en edició limitada, El llibre del Mercuri (1975-1985) (Lleonard Muntaner editor, 2019), que inclou els tres primers llibres revisats amb un pròleg de J.Pons Alodca.
S’han publicat també tres antologies de la seva obra: Al·lotropies (col. Poesia de Paper, UIB, 1996), Paraula de Poeta (Govern de les Illes Balears, 2002), Art Breu (Edicions del Salobre, 2008). La seva obra apareix també a les antologies col·lectives Poetarium (Institut Ramon Llull, 2009), que inclou a 33 poetes catalans vius, amb poemes recitats, traduccions i entrevista. O la més recent Paraula Encesa (2012) de P.Ballart i Jordi Julià. Els seu poemes s’han traduït a la major part de les llengues europees (anglès, alemany, francès,..) i, curisosament, també al hindi.
Mostra de poemes:
DICTAT
A Margalida Pons
Bell no vol dir habitable.
Gradient dolç oposat al salobre.
No hi ha senderes: els camins són nafres.
Volen ocells, escultures es fonen.
Menja’t la rata, desmembra-li el cos.
Festa de sang, flam o fluorescència.
Compassió amb tu de la natura.
Quan finirà l’ardor dels camps?
La cendra brufa els teus ulls com la sosa.
Tot ho il·lumina la flama del sodi.
Unglots ferrats esquerden basses d’aigua.
Però rosers, acants, llorers s’eleven,
Desplacen l’aire del serf lloc oval.
Cera metàl·lica, granalla, plasma.
CÈSAR RETORNA DE LES GÀL·LIES
No tinc por d’ésser déu:
tinc por de parlar amb els homes.
Em commou guiar-los en esbart
a descloure les sedes de l’aigua.
Emperò m’esvera esguardar-los
cercant pastura per als seus cavalls
quan porten fembres a les tendes,
o tumultuosos es donen entre ells,
o bé si nafrats per la vellesa engendren fills.
Qui entendrà el meu esguard?
No ferro sinó gebre esquinçarà la jove pell.
BEU SANG
A Miquel Barceló Artigues
No buidaràs els ulls a la serp,
ni el nacre de les mans
arrabassarà cap de les lluents escates,
ni el teu esguard resseguirà
el solc que bada entre la fullaraca.
Sols la llum del verí et despertarà:
esdevindràs pedra viva a les sementeres de la natura,
sentiràs com crema el foc dels ferments,
com els rostolls, els fruits, els animals
esdevenen podridura.
Esglaiat, emmudirà l’ocell marí del teu cor.
festivalpoesart 