Víctor Gayà (Palma, 1952) és autor, entre altres obres, de les novel·les Trenc d’Alba (1999), Víctor Fox (2002), Cercle enigmàtic (2005), La vida perdurable de Salvador Duran (2006) i El tall de les tisores (2016), amb les quals ha obtingut diversos premis. També del llibre de relats L’últim métar (2013). Així mateix és autor de l’assaig La llum entre les dernes. Una axiologia del fracàs (2016) i de la biografia Jaume Santandreu. El sexe del profeta (1997). En el camp de la poesia ha publicat: Morfologia d’una femme semàntica (1998), Petit patit país (2000), Com la sequera (2004), Porta trencada (2011), Variacions Niemöller (2016), Rèquiem (2018) amb música de Mercè Pons, i Retorn a l’obert (2019) Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2019.
MOSTRA DE POEMES: Tres poemes extrets de Retorn a l’obert
La naturalesa mai no diu “no”,
sinó “no sigui”.
I fou el primer dia.
Hi hagué un vespre i al matí,
tu, violentant la naturalesa, vares dir:
que existeixi el “no”,
i el “jo” existí.
I et complagueres en la llum.
***
Aquesta posició teva
que vol ser més agressiva
que les imponents forces elèctriques que t’escometen,
t’humanitza tant,
t’humanitza tant
que s’hi desplega la teva essència poderosa i inerme.
Aquesta actitud teva
tan tuïtiva, tan dedicada, tan íntegra
que no deixa escletxa de dubte en la junta dels carreus,
t’humanitza tant,
t’humanitza tant
que hi resplendeix la teva naturalesa fràgil i indòmita.
Aquesta expressió teva
t’humanitza tant, que qui la mira pensa que no és humana;
t’humanitza tant, que enarta com el clam dels argonautes.
***
No n’hi ha prou amb respirar,
ser presa per l’aire.
Que t’envaeix l’aire per tots els porus,
que t’interpel·la com un perfum o un bleix,
que et posseeix, que t’incorpora a l’aire.
I, tanmateix, quin respir,
perquè el mateix aire que et penetra
et dispensa la mercè de no esclafar-te.
Doncs, a l’aire també t’hi pots negar,
com a qualsevol intrús desitjat.
festivalpoesart 