POETES: Sònia Moll

PA19-Moll

Sònia Moll Gamboa és poeta i professora d’adults. Ha cocreat els espectacles poeticomusicals Carta Blanca (amb la pianista Calra Peya), Rere l’esquerda (amb el cantautor i novel·lista Alessio Arena) i Gàbies (amb la cantant Lidia Uve). Ha publicat dos llibres de poesia: Nun si male nunc (Premi Sant Celoni 2007, Viena Edicions) i I Déu en algun lloc (Cafè Central/Eumo, traduït al castellà en versió bilingüe per Godall Edicions) i un de narrativa poètica: Creixen malgrat tot les tulipes (Premi Benissa 2012, Viena Edicions). El seu últim llibre, Beneïda sigui la serp (Godall Edicions, 2018), és un recull de 44 articles publicats a La Directa.

 

Mostra de poemes:

 

invisibilitats

 

Si la beso

el desig torna a créixer

com les extremitats d’una estrella de mar

i m’oblido que morirem qualsevol dia

i que llavors tant se valdrà que hàgim existit.

El que escrius potser et fa eterna

però el que vius t’ho emportes dins d’un sac

per on treuen el cap fades i monstres

i no se n’assabentarà mai ningú.

 

Morirem

i potser ens ploraran els gossos

que no sabran que hem fet l’amor tantes vegades

d’amagat i del revés

i sense seny

i sense casa.

El que no dius sí que existeix

–t’existeix endins

com una pedra negra

que tu mateixa t’has nuat al turmell.

(inèdit)

 

Desafinada

 

em vas dir que l’amor ens desafina

com un piano vell

 

toco les tecles

amb guants de llana sense dits

 

a estones perdo el ritme

i se’m talla la pell ran de les ungles

 

desafino sovint

 

estimo

encara

 

De I Déu en algun lloc (Cafè Central/Eumo 2014).

 

 

 

un lloc

 

Jo abans tenia un lloc a dins de la família.

La llitera de dalt al dormitori del fons,

al costat del lavabo.

La cadira,

a taula,

davant de la del pare

per escoltar-li els versos i aprendre’ls de memòria

per si així se li feia més fàcil estimar-me.

El tamboret d’un piano de tecles marronoses

que mai no vaig aprendre de tocar,

i el llindar d’una cuina

des d’on mirava feinejar la mare

i li contava coses.

 

Jo abans tenia un lloc a dins de la família.

El capçal moribund d’aquell avi xilè

que es va deixar un pulmó dins les calderes

d’un balener tronat

–quan era un cabro chico,

a Chiloé només hi havia papas

per menjar

i els germans se li morien

de dos en dos,

com els brots malalts de podridura.

 

Jo abans tenia un lloc a dins de la família.

Abans que la mare morís i ens oblidés el nom

abans que els germans marxessin

a construir cases pròpies

i tinguessin fills i filles que tindrien

un lloc dins la família

fins que els seus germans marxessin

a construir cases pròpies

i tinguessin fills i filles que tindrien

un lloc dins la família

fins que els seus germans marxessin

a construir

cases

pròpies

 

i es despengés un nom

de la branca i de l’arbre

 

que ja no tindria casa

ni tamboret ni llitera

ni llindar ni cadira

ni capçal

ni mare.

(inèdit)

 

 

POETES: Lucia Pietrelli

És el torn de presentar a la poeta d’origen italià afincada a Mallorca, Lucia Pietrelli:

lucia

Foto de Marta Huertas.

LUCIA PIETRELLI (Itàlia, 1984)

Estudià literatura entre Pisa, Madrid i Barcelona i ara fa cinc anys que resideix a Mallorca. Ha publicat els poemaris Fúria (Documenta Balear, 2010), Violacions (Ed. Moll, 2011), Vertical (Raffaelli Editore, 2011), Esquelet (Pagès Editor, 2013), Mort d’un Aviador Tartamut (AdiA edicions, 2013), Ortigues (AdiA edicions, 2015) i V (Cafè Central, 2016); i les novel·les Nissaga (Ed. Moll, 2013), Qui ens defensarà (Lleonard Muntaner, 2014) i Cadenes (Edicions 62, 2015), obra amb què va rebre el premi Joanot Martorell de Gandia.

Quan un riu

et surt del cor

torna prec

per les entranyes.

Quan al semen

de l’al·lot

hi reconeixes la font

i el gorg

de la vallada.

Si a la cova

de la sang

hi pouen

les mirades

i cada afluent

amb deix antic

fuig als peus

de la muntanya.

 

Si per cardar

es fa la vida,

quan em separi de tu

a la cala dels ulls

faré la morta

(d’Ortigues)

POETES DEL POÉSART: Antònia Vicens

Antònia Vicens

Antònia Vicens a la Festa de la Poesia a Sitges del 2014. Foto de Carles Arola.

Antònia Vicens i Picornell (Santanyí, 1941). El seu primer llibre publicat, el recull de relats Banc de fusta, va rebre un premi a Cantonigròs el 1965. La seva següent novel·la, tanmateix, faria força més soroll: era l’any 1967 i els seus 39º a l’ombra va conquerir el Premi Sant Jordi de novel·la. L’univers mallorquí forneix la font d’inspiració principal per a aquests dos volums i la posterior obra narrativa, que suma un total de 17 novel·les i 3 llibres de relats. El 1977 va entrar a formar part de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) com a vicepresidenta per les Illes Balears. Distingida amb altres premis literaris, un reconeixement global a la seva carrera li va arribar amb la Creu de Sant Jordi el 1999 i la medalla Ramon Llull el 2004 (la va refusar en protesta per la política lingüística del Govern Balear). El 2009 va publicar el seu primer llibre de poemes Lovely (Editorial Moll), als quals han seguit Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2012) i Fred als ulls (Jardí de Samarcanda, 2015), que l’han confirmada com una de les poetes en llengua catalana més sòlida i original.