El primer poeta que vos presentam és també un dels més joves: Miquel Àngel Adrover.
Miquel Àngel Adrover va badar els ulls la tardor de 1994 a la vila de Campos. Sempre s’ha vist impactat ferm per les paraules i per la capacitat humana de convertir-les en art; per això comença de ben petit a escriure i més endavant, l’any 2012, entra a formar part de l’Associació Cultural Glosadors de Mallorca, i a més d’anar improvisant pel món ha rebut un parell de premis de glosa escrita, com els de la Festa des Vermar de Binissalem els anys 2016 i 2017 i el premi Josep Vivó a Menorca l’any 2018. També participa en els recitals poètics de Peixos dins el rostoll i de Convé anar a carregar l’ànima. Aquest 2019 ha publicat el seu primer poemari Ara he vist passar una mèrlera amb Adia Edicions.
I aquí una mostra dels seus poemes:
AUTORRETRAT O SELFIE
Heu vist bassals d’agost, d’aquests tan tèrbols?
com els del meu carrer si val l’exemple.
Si els mir de ben a prop hi veig uns ulls
que fa vint-i-quatre anys que miren ploure,
un trau en una cella
i un nas que sap l’aroma d’altres pluges
em sembla que apareix damunt la llosca
que algú va tirar enterra abans de l’aigua.
Ni llavis de callar ni dents que estrenyen
s’hi volen reflectir, sols s’hi revela
la llengua en la qual som perquè existesc.
Quan l’ombra de les boires s’endavalli
a cent cercles concèntrics per minut,
llavors el bassiot de terra roja
dirà les fesomies d’un al·lot
que seu, desconegut, davant ca nostra.
D’Ara he vist passar una mèrlera (AdiA Edicions, 2019)
TOSES DESPRÉS DE DAMIÀ HUGUET
A Jofre Palau i a Miquel Estelrich, Pagès
El juny que se trascola entre uralites
regolfa a les parets del sestador.
Paparres. Mosques. Polls.
Homes d’un temps
amb veu d’avui i crits de polseguera.
La suor regalima rogenca a l’espinada
i el call vermell es fon en bels d’ovella.
-Xaia, que busques pastor?
–A les toses de Morell
vàrem tondre na Joana
i n’hi tallàrem de llana
cada estidorada un vell.
“Engospa’l per darrere i fes-li la traveta
i ferma-li els potons que no te fugi.”
Les màquines en marxa tot ho tallen.
Els ulls de por s’han fos entre dos calls.
Un vell dins una saca.
Ningú en dona un velló d’aquest jornal.
Un ou nial rebenta i feim el sord.
La llana se podreix.
D’Ara he vist passar una mèrlera (AdiA Edicions, 2019)
PRIMAVERA
He vist la flor de l’escanya-rossins
badar-se en un cendrer sadoll de llosques
amb set de nicotina i peus de pedra.
Aquesta set, un clam de mort en vida
que fa que les arrels neixin més fondes
per abastar la mort amb més potència.
Potser és que ahir va ploure cendra o bé
la llavor de l’asèpsia
se’n toca un ou de tot
i neix allà on li dicten
les ganes d’existir.
També un cotxet color de rosa al fons
d’aquesta paperera de la plaça
on juguen els gitanos
que juguen a ser ells i en castellà
estrictament tot sols, amb ells mateixos
i els crits que adés i ara els fa sa mare
si és hora de dinar, que és quan se’n tornen
amb una corredissa
i foc a les sabates
i al cul que seu de punta a la cadira.
He vist dues al·lotes de quinze anys,
top negre i shorts texans,
amb un redbull de marca no t’hi fixis
volar pels gronxadors
tot explicant-se somnis i desitjos
quan un al·lot amb cresta les mirava
capolant marihuana ,
amb el desig als ulls, mentre amb les mans
embolicava el temps
d’esbarjo de la tarda.
He vist els primers vells d’enguany sortir
a prendre el temps, la fresca de la vida
que s’escolava lenta
mentre les jovenetes s’engronsaven
davall les cataractes entelades,
i he vist algunes dones que eren mares
de casa bona i família del poble
mirar la feta amb un menyspreu de poble
i els nins amb la cordeta
de dur-los perquè els toqui un poquet d’aire
quan ve, talment avui, la primavera.
(INÈDIT)
festivalpoesart 