En Miquel Mestre és un dels nostres poetes artanencs que mai falten a la cita del PoésArt.
MIQUEL MESTRE GENOVARD (Artà, 1951).
Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat Central de Barcelona, amb estudis de Lingüística i d’Història de l’Art, Miquel Mestre és dramaturg, director teatral, narrador, poeta i rapsode. Té publicats gairebé 20 poemaris, entre els que destaquen Silencis (Premi Ciutat de Manacor, 1974, amb pròleg de Salvador Espriu), El foc del glaç (Premi Joan Alcover, Ciutat de Palma, 2000), Eros i la pluja (2013), Migdia d’agost en el talaiot (2014) o Tu. O tu. O potser jo. (2017). Pel que fa a la narrativa cal ressenyar: Cos de dona (Novel·la finalista Premi Miquel Àngel Riera, 1997), Ángela (amb Lluís Maicas, 1998) o La taronja de Proust (1999). Ha estrenat més d’una vintena d’obres de la seva autoria, entre les que destaquen: La mort del soldat Georg (Premi Memorial Llorenç Moyà, Palma, 1985), La meva Blancaneus (Premi Teatre Jove de les Illes Balears, 1996); Les flors músties (Premi Consell i Teatre Principal de Palma, 1997), Cos de dona (Premi Projecte Alcover de Teatre, 2007) o la recent Jo, Schumann (2016). També ha fet diversos enregistraments discogràfics que combinen música i rapsòdia i participat a recitals arreu del territori lingüístic català, Madrid, Nova York o Liubliana. Els seus poemes han estat traduïts a l’anglès, castellà, alemany i eslovè.
Una història
Tornar de Nova York al petit poble
on de menut havia jugat tant
i tantes hores, era com rebobinar
una llarga pel·lícula
que havia començat en blanc i negre
amb una breu infància
diríem que feliç
però malbaratada pels estralls
d’una guerra civil que esfondraria
els somnis de progrés i llibertat
dels seus pares, encara joves, idealistes,
republicans i pobres.
Hagueren d’emigrar par tal de sobreviure
i guanyar-se aquell pa de cada dia
que el Règim amb insídia els negava
des que els nacionals vinclaren l’altra Espanya.
…I fou llarg el periple: primer, França,
fins que fou ocupada per l’exèrcit
implacable i cruel del Tercer Reich.
Després, dies de mar de cap a Mèxic.
I encara… Equador, Xile, l’Argentina,
i, per un cop d’atzar, per carambola
finalment recalaren al país
grandiós dels Estats Units d’Amèrica!
Allà, en un motel de l’illot de Manhattan
(no cal recordar el nom, tampoc l’adreça)
el pare hi treballà d’electricista
i la mare hi planxava amb paciència
tots els llençols del vespre
que tants d’amants secrets, homes amb dones,
homes amb homes, vells i joves,
havien embrutit i rebregat.
…I així passaren anys de lluita i sacrifici,
amb l’ànsia que el fill, aquell fill únic
cresqués format i lliure.
El fill, ara enginyer jubilat de la NASA,
ahir tornà a la vila on va néixer
portant, en una urna d’alumini,
les cendres ajuntades dels seus pares,
que sempre havien dit amb un deix de nostàlgia
que el seu més gran desig seria
dormir eternament en el minúscul
cementiri del poble, segons ells
“el més auster del món, i aquell que porta
els més bells pensaments d’eternitat”.
Aquest matí d’avui, setze d’abril
assolellat i clar de plena primavera,
l’urna de metall ha estat dipositada
sobre el petit altar de la tomba
– malalta d’abandó i males herbes –
per l’home que recorda que el seu avi
també fou enterrat en aquest lloc.
Trist, sol, amb el silenci
per respons i per única pregària,
ha restat un moment dempeus en homenatge
als dos éssers que tant i tant havien fet per ell.
I amb aquesta tristesa, caminant capcot
ha tornat a la vila i ha pujat
al castell des del qual es veu el panorama
d’un paisatge que creia ocult en l’oblit
i que ara tot de cop s’obria a la memòria.
Ha passat pels carrers del barri on vivia
recordant, mig boirosos, els seus noms:
el carrer del Calvari, les escales
del Convent, el carrer del Pou d’Avall,
l’antiga estació del tren, deixada
de la mà de Déu i de la dels humans,
el rellotge aturat a les dotze de mai
i ningú a l’andana, només el silenci
paral·lel dels raïls rovellats i ja per sempre inútils.
… La placeta de l’Aigua, la Costa d’en Grua,
el carreró de n’Aixa, l’esplanada
de l’Església… tot tan semblant i distint!
Tot tan llunyà i, alhora, tan immediat,
tot tan pròxim i entranyable!
Tanmateix, no és cert que la infantesa
sigui la vera pàtria de l’home.
Per a ell ho serà l’apartament
de la vorera esquerra del riu Hudson,
ran del Columbus Park i amb vistes a l’Empire,
on ha passat molt més de mitja vida
i on l’esperen la dona amb qui es casà
i la filla i tres nétes, que són els seus àngels.
A les deu de la nit, hora de Greenwich,
via Palma-Madrid-John F. Kennedy,
volarà amb la Panam de cap a Amèrica,
i aquest dia d’avui serà només un somni
que amb els anys s’ha de fondre a poc a poc
com en dies de sol ho fa la neu
a les altes Muntanyes Rocalloses
d’Idaho o Montana.
Per primera vegada ens patrocina Cafès Marabans i ho fa oferint-nos alguns dels seus productes durant la Batupoètica de demà capvespre.
festivalpoesart 