Si en el PoésArt de Nit els poetes ens arrossegaran cap a l’immersió en el vers líric, Oliva Trencada (Pep Toni Ferrer) posarà la màgia de la música i de la performance a partir d’obres de poetes clàssics catalans.
Arxiu d'etiquetes: PoésArt 2019
MÚSICS: Salvatge Cor
Per acabar la ruta de recitals per bars i restaurants de divendres, que anomenam Batupoètica, per l’acompanyament musical que ens fa la batucada TremolArtà, tendrem una traca final de música i poesia de la mà del grup Salvatge Cor, liderat pel també poeta Llorenç Romera! Serà a les 21h a la terrassa del Teatre d’Artà.
Fundada a mitjan 2013 per Llorenç Romera Pericàs (guitarra, veu), completen la formació Gabriel Abrines a la guitarra, Ferran Bellver a la bateria i Pere Font al baix.
Amb una cama a la poesia impresa i l’altra a l’experimentació, l’ideari i les cançons de
SALVATGE COR cerquen el seu què en la immediatesa entre músics i públic, així com en
l’exploració de temes com la identitat, l’alteritat i la intertextualitat entre les diferents arts.
Aquest 2019, SALVATGE COR editaran mitjançant senzills el seu nou treball, anomenat
*bruixes..*. Un manifest sonor que defensa un vers propi: * * tancat dins la norma, no canvies de forma * *. Tota una declaració d’intencions a la recerca de noves vies de creativitat, idiomes i geografies.
També van ser els guanyadors del concurs Premi Art Jove de Música Contemporània 2016 de les Illes Balears i del Premi Enderrock de la Música Balear al Millor disc revelació de l’any 2018 segons la crítica.
MÚSICS: Isaac Turienzo
Per la inauguració del PoésArt comptarem amb la inestimable participació d’Isaac Turienzo, un pianista asturià de prestigi internacional que oferirà un petit concert-homenatge a qui va ser el seu mestre: Tete Montoliu.
Isaac Turienzo és compositor, pianista, teclista i arreglista format a la Rockschool de Londres. Ha fundat els grups musicals ‘Isaac Turienzo Trío’, ‘Isaac Turienzo Trío Ibérico’ i ‘New Steps Jazz Quartet’. El 1992 va enregistrar el primer disc de jazz editat a Astúries amb temes asturians: ‘Made in Asturies’. És intèrpret de bebop, latin, blues, flamenc, world music, música popular i urbana brasileña, cubana, argentina, francesa i portuguesa.
Ha publicat els següents discos: ‘Made in Asturies’ (1992), ‘Punto y Seguido’ (1996),‘Con Ángel’ (1999), ‘Euro Jazz 2002’ (enregistrat en directe a Atenes, 2002), ‘El alimento de los Dioses’ (enregistrat a Moscú, 2004) i ‘Jazz de Raíz’ (2006), a més de col·laborar en enregistraments de nombrosos músics nacionals i estrangers.
També és un reptutat compositor de música per a llargmetratges, entre ells ‘El último invierno’; curtmetrajes -‘La cara del diablo’, ‘Balada para Tete’, y ‘Convergentes’, entre otros-; documentals -‘Danny Daniel’-, i sintonies per a programes de televisió i ràdio.
Ha fet concerts per tota Espanya i arreu d’Europa, Àfrica, Àsia i Estats Units, en els quals ha rebut grans crítiques, i ha compartit escenari amb músics de la talla de Jerry González, Eddie Henderson, Sonny Fortune, Jorge Pardo, Peer Wyboris, Horacio Fumero, Getachew Mekuria, Miguel Ángel Chastang, Javier Vargas, Tino di Geraldo, Carlos Carli, Antonio Serrano, Duquende, Rebecca Parris o Michelle McCai, entre d’altres.
També ha estat mereixedor de diversos guardons, entre ells ha estat Finalista Nacional de Jazz per a joves intèrprets d’Eivissa, el 2n Premi Nacional Institut de la Juventut, i diversos premis AMAS: el 2018 el va rebre a la Trajectòria, el 2016 a la millor banda sonora pel curtmetratge ‘La cara del diablo’ i el 2006 al millor teclista asturià. A més és un reconegut docent i conferenciant.
És un plaer i un honor que participi en aquesta edició del PoésArt.
POETES: Carme Sánchez
Com a poeta local, en aquesta edició del PoésArt comptam amb la participació de la coloniera Carme Sánchez.
Carme Sánchez (Palma, 1937). Es va iniciar en les arts plàstiques el 1957, realitzant nombroses exposicions a Mallorca, Catalunya i Aragó. Tot i que ha escrit tota la seva vida, és a partir de 1993 que ho fa amb més intensitat i comença a agrupar els seus relats i poemes, pels quals ha rebut dos premis de poesía y un de relats curts. El 2013 publicà el seu primer poemari en català: En calma i en temporal, i el 2014 va ser el torn de Mareas, en castellà. Ultimament ha publicat un llibre de vivències y relats curts amb el titol “Unos pasos del camino” i està preparant un nou poemari.
POETES: Begonya Pozo
Begonya Pozo (València, 1974) és professora Titular de Filologia Italiana a la Universitat de València. Des de 2012 dirigeix la revista de crítica literària de la Universitat de València, Caràcters (és una revista de llibres), i és Vicedegana de Cultura, Igualtat i Polítiques inclusives de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació.
Ha publicat Sense treva (AdiA Edicions, Calonge, 2016); Novunque – vertebre romane, amb edició multilingüe en italià (llengua original) i amb traduccions al català, espanyol, gallec, èuscar i portugués i il·lustrada per Agnes Daroca (Amargord, 2015); A contracor, edició bilingüe català–espanyol, il·lustrada per Susana do Santos (Editorial Ultramarina, 2012); Poemes a la intempèrie, XXX Premi Senyoriu d’Ausiàs March (Editorial 3 i 4, 2011); Temps de sal, VII Premi Marc Granell (Edicions 96, 2004) i El mur de la nit (Germinal, 2000). La seua obra ha sigut recollida en una desena d’antologies, les últimes: (Tras)lúcidas. Poesía escrita por mujeres 1980-2016 (Bartleby, 2016); Assumiràs la veu (Terrícola, 2014). Ha recitat en festivals arreu dels Països Catalans, d’Espanya i internacionals i ha col·laborat de forma permanent en l’organització dels festivals de poesia Veus de l’Extrem, Vociferio, Voix Vives i Mostra Viva.
També és traductora de l’italià, el català, l’espanyol i el portuguès i alguns poemes seus han sigut traduïts a l’anglès, espanyol, alemany, portuguès, eslové, àrab, romanès, francès, sard, basc, hindi, grec, búlgar, hongarès, croat, finès i wolof. A més, els llibres Sense treva i Poemes a la intempèrie han sigut traduïts de forma íntegra per les editorials Juglar (Toledo, 2017 i 2019) i La calabaza del diablo (Santiago de Xile, 2014).
Begonya Pozo ens ha deixat una mostra de poemes inèdits:
D’una set antiga
L’aigua que flueix per aquesta séquia no és mítica com el riu d’Heràclit ni apaivaga la nostra força, antiga com una set de deu mil anys. Durant el llarg camí llarg hem après a abeurar-nos la vida a glopades o en silenci, a poc a poc o de colp, els dies de festa o els de pena fonda, sempre però deixant que rajara rebel entre les mans i rebentara plenament l’alegria de les artèries. Mai no ens ha importat que fos temps de pluja o de sequera. Nosaltres, sempre, cos sobre cos, esquena contra esquena, mà amb mà i el cor protegit amb una bona pell de serp com a única divisa. Després de tot la nostra fermesa líquida fendeix la terra: l’aigua som nosaltres.
Ham
Un mot antic se t’enganxa a la pell
entre la llum d’imatges nítides:
com si fores un coixí, un drap o una faldilla,
unes mans alcen el teu vol insegur
des de la terrassa fins a la finestra del segon pis.
Tot en equilibri. Tot tan falsament irrellevant.
Tot quasi oblidat, com el gest de les mans
que busquen amb rapidesa l’ham i la corda,
que t’ensenyen l’art de la paciència quotidiana
i que fan del temps de l’amor el vestit més desitjat.
Algú t’ha demanat un ham aquest matí d’abril
i has sentit que hi ha vides que caben en una sola paraula.
Un llibre per excusa
Sé que m’esperes fumant amb la calma urgent
de qui sap que cada partença és totes i cadascuna de les anteriors,
totes i cadascuna de les que vindran.
Sé que m’esperes perquè t’havia promès un llibre
en parla estrangera que, des del fons negre de les lletres,
canta esperances com els teus ulls exiliats.
Sé que, després d’haver acaronat la mort ple de totes les pors,
m’esperes. I véns caminant, lent, cap aquest cos d’ocell
que tremola entre les teues mans.
Sé que m’esperes per acollir-me al fons del teu pit seré
on voldria amargar-me com un poema inacabat.
Sé que m’esperes en aquest matí roent d’hivern
nascut al món perquè jo et duguera els versos de l’Anjoman.
Sé que m’esperes perquè cap llibre justifica aquesta urgència,
aquesta abraçada que ens arrela al temps definitiu de la vida.
Hui tot és una mica més humà.
I saps que t’espere.
POETES: Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora va néixer a Llucmajor, Mallorca, l’any 1972. És autor dels llibres de poesia Rafel (1994), Apoteosi del cercle (1997), Mula morta (2001), El benestar (2003), La part visible (2009) i La netedat (2018), així com de les novel·les L’extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l’ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015). Ha estat guardonat amb els premis Salvador Espriu, Jocs Florals de Barcelona i Carles Riba, de poesia, i també amb el Documenta, Ciutat de Palma Llorenç Villalonga, Josep Pla i Sant Jordi, de narrativa. Per La netedat, l’any 2019 ha rebut el premi de la Crítica Serra d’Or de poesia. Ha estat traduït al castellà, francès, italià, portuguès, polonès, danès i anglès. És col·laborador habitual dels diaris Ara i Ara Balears.
Mostra de poemes:
PREPARACIÓ PER AL POEMA
Em vaig rentar la cara al safareig
que hi havia al corral de cals teus pares:
herbes molles i molsa a tot arreu.
Tots dos hauríem volgut tenir un riu
al davant, una força cabalosa,
ingovernable, que ens estalviés
els adjectius i, sobretot, les minses
excuses per deixar de ser qui fórem.
La identitat és una qüestió
que tendeix a cobrir-se de lleganyes.
TÓRTORA
Quan érem nins, el meu cosí Rafel
duia una tórtora damunt l’espatlla.
Anava amunt i avall, el meu cosí,
amb la tórtora esplugant-li els cabells,
i tots, cal confessar-ho, l’envejàvem.
Era grisa i d’ull viu, el coll esvelt,
amb un collar molt prim de ploma negra.
L’ocell acompanyava els nostres jocs,
i ell mateix era una bella jugueta.
Ens disparàvem grava del carrer
amb tiradors fets amb colls de botelles
de llet i globus de plàstic, sovint
robats d’una lenta papereria.
Botàvem dins els horts per agafar
magranes, figues o nespres, segons
el temps, i transformàvem bicicletes
en naus espacials.
I ella, la tórtora,
ens mirava tranquil·la i curritxava
de tant en tant, amb un cantet suau.
Ens agradava quan prenia el vol
i tornava després damunt l’espatlla
del meu cosí Rafel, que era un al·lot
ros, de somriure fàcil.
Són records,
ara que som a la meitat de tot
i no sabem on va volar la tórtora.
MARINA SUBURBIAL
Volava el cap de ma companya
pel cel dels crematoris d’Alemanya,
amor, el món s’ensorra davant nostre
i des d’aquest balcó tan sols veiem
una llenca de mar llisa i pastosa.
Tenim el coit solemne, l’abraçada
monumental i voraç dels amants
que hauria estat millor que no es trobessin,
amargs vestits de noces, aliances
presumptuoses d’europeus obscens.
De mica en mica ens anem ennegrint.
La nostra mort estava escrita als mapes?
Accepta el mar que ens queda, i tanca els ulls.
MARINA EN CALMA
El faroner, que surt exhaust de l’úter,
encén la torre, il·lumina la cala
i giravolta el caparrot del far.
El faroner dins el llim primigeni
s’unta amb salmorra i amb alga estantissa,
i rep content la pluja de novembre.
El faroner amb la seva faronera
mengen taronges, escampen llavors
i emeten llums que esqueixen les foscúries.
I anit han descobert un nou planeta.
POETES: Cati COll
Cati Coll va néixer fa 30 tardors. És llosetina de naixement i, des de fa poquet, porrerenca d’adopció. Es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de les Illes Balears i treballa com a auxiliar de biblioteca a la Biblioteca de Cort.
Escriu amb comptagotes des de nina i ha participat en diferents recitals i actes
poètics. La seva primera obra publicada es titula “La crostera” (Ed. El Gall), que guanyà el Premi Vila de Lloseta de Poesia Inèdit el passat 2018. “La crostera” parla d’allò i des d’allò que tant costa d’acomiadar-se’n.
Mostra de poemes:
Teranyina
“Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l’aranya ha pres altre cop el casal.”
Maria-Mercè Marçal
Hi ha teranyines al sòtil
teixides amb perfecta geometria.
Ens coneguérem un dimarts.
Qui diria que amb el temps
-impalpable-
una orgia de
minúsculs,
invisibles i
fràgils angles
contraposats anirien
decorant aquests racons.
Hi ha teranyines al sòtil
teixides amb perfecta geometria:
estratègia i simfonia
un tant macabra,
imperceptible.
Jo ja em sé
i tu ja em saps
tan feble com el fil
tenaç
que allí m’espera.
Així m’hi acosto,
convençuda, i
amb els braços
oberts
el beso,
car
el teu record
a contrallum
fa la trampa més bella.
BUMERANG
Les paraules són les bales
esperant a la recambra
d’un maldestre pistoler.
Apunta’m.
Dispara’t.
involució en mi menor
“Val més qualque
cosa que no res”
(Llegit a un sobre de sucre)
De no ésser res
a ser no-res:
així la forma
més terrible
d’existència,
passats pel turmix
el plural
i la potència:
la no-present
(sóc?)
en
essència
PROGRAMA POÉSART 2019
Aquí podeu trobar el programa detallat del PoésArt 2019!
PROGRAMA POÉSART 2019
DIVENDRES 26 DE JULIOL
18:00h, Inauguració del festival a la Fundació Aina Maria Lliteres (C/ Rafel Blanes, 4): Inauguració del festival, a càrrec de Laura Borràs, diputada al Congrés de Diputats, Bel Olid, presidenta de l’Asssociació d’Escriptors en Llengua Catalana, Manolo Galán, batle de l’Ajuntament d’Artà, Toni Bonet, regidor de cultura, i M. Antònia Massanet, directora del festival. Tancarà l’acte un petit concert del pianista Isaac Turienzo i un brindis, gentilesa de Licors Moyà.
19:00-22:00h: batupoètica. Recorregut de recitals a bars i restaurants amb l’acompanyament de la batucada TremolArtà.
19:00h: ArtArtà (C/ Antoni Blanes, 19). Recital de Sebastià Alzamora i Cati Coll.
19:30h: Cafè Parisién (C/ Ciutat, 18). Recital de Meritxell Cucurella-Jorba i Àngel Terrón.
20:00h: Bar del Club de la Tercera Edat (Plaça del Conqueridor, 13). Recital de Begonya Pozo i Miquel Àngel Adrover.
20:30h: Bar Pessics (C/ Ciutat, 7). Recital de Bartomeu Crespí i Sònia Moll.
21:00: Concert del grup Salvatge Cor a la terrassa del Teatre d’Artà.
DISSABTE 27 DE JULIOL
11:00h a 13:30h: Vermut poètic. Recorregut de recitals a comerços amb l’Estol de Xeremiers d’Artà.
11:00h: Sortida amb l’Estol de Xeremiers d’Artà de la botiga Marca Artà, antiga estació (avinguda de Costa i Llobera, 6).
11:05h: Botiga Marca Artà, recital de la poeta artanenca Carme Sánchez.
11:20h: I Love Gran Via (comerços del carrer Gran Via). Recital de Meritxell Cucurella-Jorba i Sebastià Alzamora.
11:40h: Cooperativa Sant Salvador (C/ Parres, 82). Recital de Miquel Àngel Adrover.
11:55h: Joieria A. Fuster (C/ Ciutat, 42). Recital d’Àngel Terrón.
12:15h: Ametlla + (c/ Ciutat, 17). Recital de Cati Coll.
12:25h: Botiga Aina Canet (C/ Ciutat, 20). Recital de Bartomeu Crespí
12:50h: Cantonada de les botigues Terra de Llum, Flor de Sal Ca’n Cabrer, Ca’n Lluïset i estanc Ca’n Cabrer (C/ Antoni Blanes cantonada C/ Na Batlessa). Recital de Begonya Pozo.
13:10h: Galeria Joan Peix (C/ Antoni Blanes, 4). Recital de Sònia Moll.
21h: Teatre d’Artà: PoésArt de Nit. Clausura del PoésArt amb Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Manolo Galán, batlle d’Artà i M. Antònia Massanet,directora del festival. Espectacle de poesia i música dirigit per Iván Martín, amb els poetes Miquel Àngel Adrover, Sebastià Alzamora, Cati Coll, Bartomeu Crespí, Meritxell Cucurella-Jorba, Sònia Moll, Begonya Pozo i Àngel Terrón. Amb l’acompanyament musical d’Oliva Trencada.
23h: Amb nocturnitat i traïdoria. Música, copes i micro obert de poesia a la cafeteria del Teatre d’Artà. Vine a dir la teva poesia o a recitar la dels teus autors preferits! Presentat per Iván Martín. Inscripcions abans de començar l’acte.
POETES: Sònia Moll
Sònia Moll Gamboa és poeta i professora d’adults. Ha cocreat els espectacles poeticomusicals Carta Blanca (amb la pianista Calra Peya), Rere l’esquerda (amb el cantautor i novel·lista Alessio Arena) i Gàbies (amb la cantant Lidia Uve). Ha publicat dos llibres de poesia: Nun si male nunc (Premi Sant Celoni 2007, Viena Edicions) i I Déu en algun lloc (Cafè Central/Eumo, traduït al castellà en versió bilingüe per Godall Edicions) i un de narrativa poètica: Creixen malgrat tot les tulipes (Premi Benissa 2012, Viena Edicions). El seu últim llibre, Beneïda sigui la serp (Godall Edicions, 2018), és un recull de 44 articles publicats a La Directa.
Mostra de poemes:
invisibilitats
Si la beso
el desig torna a créixer
com les extremitats d’una estrella de mar
i m’oblido que morirem qualsevol dia
i que llavors tant se valdrà que hàgim existit.
El que escrius potser et fa eterna
però el que vius t’ho emportes dins d’un sac
per on treuen el cap fades i monstres
i no se n’assabentarà mai ningú.
Morirem
i potser ens ploraran els gossos
que no sabran que hem fet l’amor tantes vegades
d’amagat i del revés
i sense seny
i sense casa.
El que no dius sí que existeix
–t’existeix endins
com una pedra negra
que tu mateixa t’has nuat al turmell.
(inèdit)
Desafinada
em vas dir que l’amor ens desafina
com un piano vell
toco les tecles
amb guants de llana sense dits
a estones perdo el ritme
i se’m talla la pell ran de les ungles
desafino sovint
estimo
encara
De I Déu en algun lloc (Cafè Central/Eumo 2014).
un lloc
Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
La llitera de dalt al dormitori del fons,
al costat del lavabo.
La cadira,
a taula,
davant de la del pare
per escoltar-li els versos i aprendre’ls de memòria
per si així se li feia més fàcil estimar-me.
El tamboret d’un piano de tecles marronoses
que mai no vaig aprendre de tocar,
i el llindar d’una cuina
des d’on mirava feinejar la mare
i li contava coses.
Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
El capçal moribund d’aquell avi xilè
que es va deixar un pulmó dins les calderes
d’un balener tronat
–quan era un cabro chico,
a Chiloé només hi havia papas
per menjar
i els germans se li morien
de dos en dos,
com els brots malalts de podridura.
Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
Abans que la mare morís i ens oblidés el nom
abans que els germans marxessin
a construir cases pròpies
i tinguessin fills i filles que tindrien
un lloc dins la família
fins que els seus germans marxessin
a construir cases pròpies
i tinguessin fills i filles que tindrien
un lloc dins la família
fins que els seus germans marxessin
a construir
cases
pròpies
i es despengés un nom
de la branca i de l’arbre
que ja no tindria casa
ni tamboret ni llitera
ni llindar ni cadira
ni capçal
ni mare.
(inèdit)
POETES: Àngel Terrón-Homar
Àngel Terrón Homar (Palma, 1953) és doctor en Ciències Químiques i Catedràtic de Química Inorgànica a la Universitat de les Illes Balears. Té nombroses publicacions a revistes internacionals en el camp de la Química Inorgànica i també alguns estudis sobre la Història de la Química a les Illes Balears. Va editar la revista de poesia Blanc d’Ou (1977-78). Co-dirigí la col·lecció de poesia Tafal, editada a Palma entre 1977 i 1982, i la revista cultural universitària Poetry &Sons. Col·laborà com a lector per a la col·lecció Balenguera i ha dirigit amb Jaume Pomar la col·lecció de poesia La Sínia del Tall. El 2015 se li va atorgar el Premi Cadaquès a Quima Jaume per tota la seva obra poética.
Ha publicat els poemaris Iniciació a la Química (1ª edició Tafal, 1977, 2ª edició La Balenguera , editorial Moll, 1996), Llibre del Mercuri (Llibres del Mall, 1982), Ternari (Llibres del Mall, 1986, Premi de Poesia Josep M López-Picó), De Bell Nou ( Jardins de Samarcanda, Eumo, 1993), Geometria Descriptiva (L’Ossa Menor, Proa, 1999), Sons Nets, (La Balenguera, editorial Moll, 2004), À mon seul désir (El Tall, 2007), Els Noms del Cervell (Ensiola, 2013), Draft Art (Edicions 6A, 2015), un llibre d’artista amb litografies d’Albert Pinya en edició limitada, El llibre del Mercuri (1975-1985) (Lleonard Muntaner editor, 2019), que inclou els tres primers llibres revisats amb un pròleg de J.Pons Alodca.
S’han publicat també tres antologies de la seva obra: Al·lotropies (col. Poesia de Paper, UIB, 1996), Paraula de Poeta (Govern de les Illes Balears, 2002), Art Breu (Edicions del Salobre, 2008). La seva obra apareix també a les antologies col·lectives Poetarium (Institut Ramon Llull, 2009), que inclou a 33 poetes catalans vius, amb poemes recitats, traduccions i entrevista. O la més recent Paraula Encesa (2012) de P.Ballart i Jordi Julià. Els seu poemes s’han traduït a la major part de les llengues europees (anglès, alemany, francès,..) i, curisosament, també al hindi.
Mostra de poemes:
DICTAT
A Margalida Pons
Bell no vol dir habitable.
Gradient dolç oposat al salobre.
No hi ha senderes: els camins són nafres.
Volen ocells, escultures es fonen.
Menja’t la rata, desmembra-li el cos.
Festa de sang, flam o fluorescència.
Compassió amb tu de la natura.
Quan finirà l’ardor dels camps?
La cendra brufa els teus ulls com la sosa.
Tot ho il·lumina la flama del sodi.
Unglots ferrats esquerden basses d’aigua.
Però rosers, acants, llorers s’eleven,
Desplacen l’aire del serf lloc oval.
Cera metàl·lica, granalla, plasma.
CÈSAR RETORNA DE LES GÀL·LIES
No tinc por d’ésser déu:
tinc por de parlar amb els homes.
Em commou guiar-los en esbart
a descloure les sedes de l’aigua.
Emperò m’esvera esguardar-los
cercant pastura per als seus cavalls
quan porten fembres a les tendes,
o tumultuosos es donen entre ells,
o bé si nafrats per la vellesa engendren fills.
Qui entendrà el meu esguard?
No ferro sinó gebre esquinçarà la jove pell.
BEU SANG
A Miquel Barceló Artigues
No buidaràs els ulls a la serp,
ni el nacre de les mans
arrabassarà cap de les lluents escates,
ni el teu esguard resseguirà
el solc que bada entre la fullaraca.
Sols la llum del verí et despertarà:
esdevindràs pedra viva a les sementeres de la natura,
sentiràs com crema el foc dels ferments,
com els rostolls, els fruits, els animals
esdevenen podridura.
Esglaiat, emmudirà l’ocell marí del teu cor.