POETES: Begonya Pozo

PA19-Pozo

Begonya Pozo (València, 1974) és professora Titular de Filologia Italiana a la Universitat de València. Des de 2012 dirigeix la revista de crítica literària de la Universitat de València, Caràcters (és una revista de llibres), i és Vicedegana de Cultura, Igualtat i Polítiques inclusives de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació.

Ha publicat Sense treva (AdiA Edicions, Calonge, 2016); Novunque – vertebre romane, amb edició multilingüe en italià (llengua original) i amb traduccions al català, espanyol, gallec, èuscar i portugués i il·lustrada per Agnes Daroca (Amargord, 2015); A contracor, edició bilingüe català–espanyol, il·lustrada per Susana do Santos (Editorial Ultramarina, 2012); Poemes a la intempèrie, XXX Premi Senyoriu d’Ausiàs March (Editorial 3 i 4, 2011); Temps de sal, VII Premi Marc Granell (Edicions 96, 2004) i El mur de la nit (Germinal, 2000). La seua obra ha sigut recollida en una desena d’antologies, les últimes: (Tras)lúcidas. Poesía escrita por mujeres 1980-2016 (Bartleby, 2016); Assumiràs la veu (Terrícola, 2014). Ha recitat en festivals arreu dels Països Catalans, d’Espanya i internacionals i ha col·laborat de forma permanent en l’organització dels festivals de poesia Veus de l’Extrem, Vociferio, Voix Vives i Mostra Viva.

També és traductora de l’italià, el català, l’espanyol i el portuguès i alguns poemes seus han sigut traduïts a l’anglès, espanyol, alemany, portuguès, eslové, àrab, romanès, francès, sard, basc, hindi, grec, búlgar, hongarès, croat, finès i wolof. A més, els llibres Sense treva i Poemes a la intempèrie han sigut traduïts de forma íntegra per les editorials Juglar (Toledo, 2017 i 2019) i La calabaza del diablo (Santiago de Xile, 2014).

 

Begonya Pozo ens ha deixat una mostra de poemes inèdits:

 

D’una set antiga

L’aigua que flueix per aquesta séquia no és mítica com el riu d’Heràclit ni apaivaga la nostra força, antiga com una set de deu mil anys. Durant el llarg camí llarg hem après a abeurar-nos la vida a glopades o en silenci, a poc a poc o de colp, els dies de festa o els de pena fonda, sempre però deixant que rajara rebel entre les mans i rebentara plenament l’alegria de les artèries. Mai no ens ha importat que fos temps de pluja o de sequera. Nosaltres, sempre, cos sobre cos, esquena contra esquena, mà amb mà i el cor protegit amb una bona pell de serp com a única divisa.  Després de tot la nostra fermesa líquida fendeix la terra: l’aigua som nosaltres.

 

Ham

Un mot antic se t’enganxa a la pell

entre la llum d’imatges nítides:

com si fores un coixí, un drap o una faldilla,

unes mans alcen el teu vol insegur

des de la terrassa fins a la finestra del segon pis.

Tot en equilibri. Tot tan falsament irrellevant.

Tot quasi oblidat, com el gest de les mans

que busquen amb rapidesa l’ham i la corda,

que t’ensenyen l’art de la paciència quotidiana

i que fan del temps de l’amor el vestit més desitjat.

Algú t’ha demanat un ham aquest matí d’abril

i has sentit que hi ha vides que caben en una sola paraula.

 

Un llibre per excusa

Sé que m’esperes fumant amb la calma urgent

de qui sap que cada partença és totes i cadascuna de les anteriors,

totes i cadascuna de les que vindran.

 

Sé que m’esperes perquè t’havia promès un llibre

en parla estrangera que, des del fons negre de les lletres,

canta esperances com els teus ulls exiliats.

 

Sé que, després d’haver acaronat la mort ple de totes les pors,

m’esperes. I véns caminant, lent, cap aquest cos d’ocell

que tremola entre les teues mans.

 

Sé que m’esperes per acollir-me al fons del teu pit seré

on voldria amargar-me com un poema inacabat.

 

Sé que m’esperes en aquest matí roent d’hivern

nascut al món perquè jo et duguera els versos de l’Anjoman.

 

Sé que m’esperes perquè cap llibre justifica aquesta urgència,

aquesta abraçada que ens arrela al temps definitiu de la vida.

 

Hui tot és una mica més humà.

 

I saps que t’espere.

 

 

 

 

 

 

POETES: Sebastià Alzamora

PA19-Alzamora (1)

Sebastià Alzamora va néixer a Llucmajor, Mallorca, l’any 1972. És autor dels llibres de poesia Rafel (1994), Apoteosi del cercle (1997), Mula morta (2001), El benestar (2003), La part visible (2009) i La netedat (2018), així com de les novel·les L’extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l’ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015). Ha estat guardonat amb els premis Salvador Espriu, Jocs Florals de Barcelona i Carles Riba, de poesia, i també amb el Documenta, Ciutat de Palma Llorenç Villalonga, Josep Pla i Sant Jordi, de narrativa. Per La netedat, l’any 2019 ha rebut el premi de la Crítica Serra d’Or de poesia. Ha estat traduït al castellà, francès, italià, portuguès, polonès, danès i anglès. És col·laborador habitual dels diaris Ara i Ara Balears.

 

Mostra de poemes:

 

PREPARACIÓ PER AL POEMA

Em vaig rentar la cara al safareig

que hi havia al corral de cals teus pares:

herbes molles i molsa a tot arreu.

Tots dos hauríem volgut tenir un riu

al davant, una força cabalosa,

ingovernable, que ens estalviés

els adjectius i, sobretot, les minses

excuses per deixar de ser qui fórem.

 

La identitat és una qüestió

que tendeix a cobrir-se de lleganyes.

 

TÓRTORA

Quan érem nins, el meu cosí Rafel

duia una tórtora damunt l’espatlla.

Anava amunt i avall, el meu cosí,

amb la tórtora esplugant-li els cabells,

i tots, cal confessar-ho, l’envejàvem.

Era grisa i d’ull viu, el coll esvelt,

amb un collar molt prim de ploma negra.

L’ocell acompanyava els nostres jocs,

i ell mateix era una bella jugueta.

Ens disparàvem grava del carrer

amb tiradors fets amb colls de botelles

de llet i globus de plàstic, sovint

robats d’una lenta papereria.

Botàvem dins els horts per agafar

magranes, figues o nespres, segons

el temps, i transformàvem bicicletes

en naus espacials.

I ella, la tórtora,

ens mirava tranquil·la i curritxava

de tant en tant, amb un cantet suau.

Ens agradava quan prenia el vol

i tornava després damunt l’espatlla

del meu cosí Rafel, que era un al·lot

ros, de somriure fàcil.

Són records,

ara que som a la meitat de tot

i no sabem on va volar la tórtora.

 

MARINA SUBURBIAL

Volava el cap de ma companya

pel cel dels crematoris d’Alemanya,

amor, el món s’ensorra davant nostre

i des d’aquest balcó tan sols veiem

una llenca de mar llisa i pastosa.

 

Tenim el coit solemne, l’abraçada

monumental i voraç dels amants

que hauria estat millor que no es trobessin,

amargs vestits de noces, aliances

presumptuoses d’europeus obscens.

 

De mica en mica ens anem ennegrint.

La nostra mort estava escrita als mapes?

Accepta el mar que ens queda, i tanca els ulls.

 

MARINA EN CALMA

El faroner, que surt exhaust de l’úter,

encén la torre, il·lumina la cala

i giravolta el caparrot del far.

 

El faroner dins el llim primigeni

s’unta amb salmorra i amb alga estantissa,

i rep content la pluja de novembre.

 

El faroner amb la seva faronera

mengen taronges, escampen llavors

i emeten llums que esqueixen les foscúries.

 

I anit han descobert un nou planeta.

POETES: Cati COll

PA19-Coll

Cati Coll va néixer fa 30 tardors. És llosetina de naixement i, des de fa poquet, porrerenca d’adopció. Es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de les Illes Balears i treballa com a auxiliar de biblioteca a la Biblioteca de Cort.

Escriu amb comptagotes des de nina i ha participat en diferents recitals i actes

poètics. La seva primera obra publicada es titula “La crostera” (Ed. El Gall), que guanyà el Premi Vila de Lloseta de Poesia Inèdit el passat 2018. “La crostera” parla d’allò i des d’allò que tant costa d’acomiadar-se’n.

 

Mostra de poemes:

 

Teranyina

                         “Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
                          l’aranya ha pres altre cop el casal.”
                                                      Maria-Mercè Marçal

 

Hi ha teranyines al sòtil

teixides amb perfecta geometria.

Ens coneguérem un dimarts.

 

Qui diria que amb el temps

 

-impalpable-

una orgia de

 

minúsculs,

invisibles i

fràgils angles

contraposats anirien

decorant aquests racons.

 

Hi ha teranyines al sòtil

teixides amb perfecta geometria:

estratègia i simfonia

un tant macabra,

imperceptible.

 

Jo ja em sé

i tu ja em saps

tan feble com el fil

tenaç

que allí m’espera.

 

Així m’hi acosto,

convençuda, i

amb els braços

oberts

el beso,

 

car

el teu record

a contrallum

 

fa la trampa més bella.

 

 

BUMERANG

 

Les paraules són les bales

esperant a la recambra

d’un maldestre pistoler.

 

Apunta’m.

 

Dispara’t.

 

 

involució en mi menor

 

“Val més qualque

cosa que no res”

(Llegit a un sobre de sucre)

 

De no ésser res

a ser no-res:

 

així la forma

més terrible

d’existència,

 

passats pel turmix

el plural

i la potència:

 

la no-present

(sóc?)

en

essència

 

 

POETES: Àngel Terrón-Homar

PA19-Terron

Àngel Terrón Homar (Palma, 1953) és doctor en Ciències Químiques i Catedràtic de Química Inorgànica a la Universitat de les Illes Balears. Té nombroses publicacions a revistes internacionals en el camp de la Química Inorgànica i també alguns estudis sobre la Història de la Química a les Illes Balears. Va editar la revista de poesia Blanc d’Ou (1977-78). Co-dirigí la col·lecció de poesia Tafal, editada a Palma entre 1977 i 1982, i la revista cultural universitària Poetry &Sons. Col·laborà com a lector per a la col·lecció Balenguera i ha dirigit amb Jaume Pomar la col·lecció de poesia La Sínia del Tall. El 2015 se li va atorgar el Premi Cadaquès a Quima Jaume per tota la seva obra poética.

Ha publicat els poemaris Iniciació a la Química (1ª edició Tafal, 1977, 2ª edició La Balenguera , editorial Moll, 1996),  Llibre del Mercuri (Llibres del Mall, 1982), Ternari (Llibres del Mall, 1986, Premi de Poesia Josep M López-Picó), De Bell Nou ( Jardins de Samarcanda, Eumo, 1993), Geometria Descriptiva (L’Ossa Menor, Proa, 1999), Sons Nets, (La Balenguera, editorial Moll, 2004), À mon seul désir (El Tall, 2007), Els Noms del Cervell (Ensiola, 2013), Draft Art (Edicions 6A, 2015), un llibre d’artista amb litografies d’Albert Pinya en edició limitada, El llibre del Mercuri (1975-1985) (Lleonard Muntaner editor, 2019), que inclou els tres primers llibres revisats amb un pròleg de J.Pons Alodca.

S’han publicat també tres antologies de la seva obra: Al·lotropies (col. Poesia de Paper, UIB, 1996), Paraula de Poeta (Govern de les Illes Balears, 2002), Art Breu (Edicions del Salobre, 2008). La seva obra apareix també a les antologies col·lectives Poetarium (Institut Ramon Llull, 2009), que inclou a 33 poetes catalans vius, amb poemes recitats, traduccions i entrevista. O la més recent Paraula Encesa (2012) de P.Ballart i Jordi Julià. Els seu poemes s’han traduït a la major part de les llengues europees (anglès, alemany, francès,..) i, curisosament, també al hindi.

 

Mostra de poemes:

 

DICTAT

 

                                A Margalida Pons

 

Bell no vol dir habitable.

Gradient dolç oposat al salobre.

No hi ha senderes: els camins són nafres.

Volen ocells, escultures es fonen.

Menja’t la rata, desmembra-li el cos.

Festa de sang, flam o fluorescència.

Compassió amb tu de la natura.

Quan finirà l’ardor dels camps?

La cendra brufa els teus ulls com la sosa.

Tot ho il·lumina la flama del sodi.

Unglots ferrats esquerden basses d’aigua.

Però rosers, acants, llorers s’eleven,

Desplacen l’aire del serf lloc oval.

Cera metàl·lica, granalla, plasma.

 

CÈSAR RETORNA DE LES GÀL·LIES

 

No tinc por d’ésser déu:

tinc por de parlar amb els homes.

Em commou guiar-los en esbart

a descloure les sedes de l’aigua.

Emperò m’esvera esguardar-los

cercant pastura per als seus cavalls

quan porten fembres a les tendes,

o tumultuosos es donen entre ells,

o bé si nafrats per la vellesa engendren fills.

Qui entendrà el meu esguard?

No ferro sinó gebre esquinçarà la jove pell.

 

BEU SANG

 

A Miquel Barceló Artigues

 

No buidaràs els ulls a la serp,

ni el nacre de les mans

arrabassarà cap de les lluents escates,

ni el teu esguard resseguirà

el solc que bada entre la fullaraca.

Sols la llum del verí et despertarà:

esdevindràs pedra viva a les sementeres de la natura,

sentiràs com crema el foc dels ferments,

com els rostolls, els fruits, els animals

esdevenen podridura.

Esglaiat, emmudirà l’ocell marí del teu cor.

 

Arriba el PoésArt 2019!

 

PA19-Cartell-def-02

Arriba una nova edició del festival de poesia PoésArt, la setena, ja! I ja podem compartir el cartell del PoésArt 2019, obra de la nostra dissenyadora, Antònia Monroig. El festival protagonitzat enguany per poetes dels Països Catalans i amb més dones que homes, perquè encara hi ha molt per revindicar.

Comptarem amb els ja clàssics de les nostres lletres Sebastià Alzamora i Àngel Terron-Homar; com a veus més joves hi participaran Miquel Àngel Adrover Perelló, Cati Coll i Bartomeu Crespí; de Catalunya vendran Meritxell Cucurella-Jorba i Sònia Moll Gamboa, de València ens acompanyarà Begonya Pozo, mentre que la representació artanenca anirà a càrrec de Carme Sánchez.

La música tampoc hi faltarà! Enguany comptarem amb el poeta del jazz Isaac Turienzo Gutiérrez per a a la inauguració, amb els ferèstegament poètics Salvatge Cor pel concert final del divendres, amb les versions de poetes clàssics d’Oliva Trencada pel PoésArt de Nit, i als incombustibles TremolArtà i als Xeremiers d’Artà pels passacarrers!

Reservau-vos les dates! Aviat tendrem a punt el programa!

 

El PoésArt és un festival de Ajuntament d’Artà en col·laboració amb el Teatre d’Artà, la Fundació Aina María Lliteras, la Institució Lletres Catalanes, l’ Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i altres institucions.

POETES: Lucia Pietrelli

És el torn de presentar a la poeta d’origen italià afincada a Mallorca, Lucia Pietrelli:

lucia

Foto de Marta Huertas.

LUCIA PIETRELLI (Itàlia, 1984)

Estudià literatura entre Pisa, Madrid i Barcelona i ara fa cinc anys que resideix a Mallorca. Ha publicat els poemaris Fúria (Documenta Balear, 2010), Violacions (Ed. Moll, 2011), Vertical (Raffaelli Editore, 2011), Esquelet (Pagès Editor, 2013), Mort d’un Aviador Tartamut (AdiA edicions, 2013), Ortigues (AdiA edicions, 2015) i V (Cafè Central, 2016); i les novel·les Nissaga (Ed. Moll, 2013), Qui ens defensarà (Lleonard Muntaner, 2014) i Cadenes (Edicions 62, 2015), obra amb què va rebre el premi Joanot Martorell de Gandia.

Quan un riu

et surt del cor

torna prec

per les entranyes.

Quan al semen

de l’al·lot

hi reconeixes la font

i el gorg

de la vallada.

Si a la cova

de la sang

hi pouen

les mirades

i cada afluent

amb deix antic

fuig als peus

de la muntanya.

 

Si per cardar

es fa la vida,

quan em separi de tu

a la cala dels ulls

faré la morta

(d’Ortigues)

POETES: Pere Joan Martorell

Pere Joan Martorell és un altre dels poetes de la primera edició que repeteix en aquesta cinquena!

ASS090913001

PERE JOAN MARTORELL (Lloseta, 1972)

 

És psicòleg i també ha treballat en l’àmbit de la gestió cultural. Ha publicat, entre d’altres, els llibres de poesia: Del record contra el temps (1995, Premi Llorenç Moyà), Via Crucis (1996), La veu del silenci (1996), Curs de matèria reservada (1997, Premi Martí Dot), La tardor de l’ombra (1997), Llibre d’Eros (1998, Premi de Poesia de la U.I.B.), Breviari de la cendra (2001), Llibre de cera (2005, Premi Viola d’Argent dels Jocs Florals de Barcelona), Dansa nocturna (2007, Premi Joan Alcover Ciutat de Palma), Aquest Cor (2012, Premi Mallorca) i Mitologia (2017). Poemes seus han aparegut a les antologies Després del silenci (2000), 21 poetes del XXI, una antologia dels joves poetes catalans (2001) i recollits en altres llibres traduïts a l’anglès, al francès, al romanès… També ha publicat contes en volums col·lectius per haver obtingut diversos premis de narrativa i és autor dels llibres de narracions Art de trobar veritat (2002) i Vides errants (2013) i de les novel·les Nocturn sense estrelles (2006, Premi  Alexandre Ballester) i Llibre de les revelacions (2007). Va ser membre fundador de Edicions del Salobre.També escriu sobre art i fa crítica literària al diari Última Hora.

 

PARADÍS

I diran els nostres noms com qui conta

llegendes als infants, com el saurí

que invoca la pell de l’aigua i guanya

el joc a l’aridesa de l’amagatall. I clamaran

al cel amb la remor

d’una trencadissa de vidres contra l’envelat

altíssim, inexpugnable,

de la llum fosa. I cantaran entorn d’una gran foguera,

ebris de sal i fum, ballant en cercle sobre l’arena freda,

esperant de l’obscur, amb els braços oberts,

la fruita prohibida, la carn espinosa…

I encara tendran temps de cridar,

cecs i sagrats, paraules mai dites, verbs balmats,

precs inútils talment aquells resos avials…

I potser serà llavors quan tu i jo, sí!, cop en sec,

trencarem el silenci i ens aixecarem

de les tombes per salvar la distància

dels nostres ceptres enterrats

després de tantes creus larvades,

després de tants orgasmes furtius…

I serà el primer dia del nou paradís quan la tarda…

De Mitologia (2017)