POETES: Roser Amills

Comencem amb la roda de presentació dels poetes del PoésArt 2018 i la primera autora que vos presentam és Roser Amills:

Roser Amills per Pere Ferrer

Foto de Pere Ferrer

Roser Amills (Algaida, 1974) és filla de mare algaidina d’origen xueta i de pare de familia minera de Bagà. Amb disset anys es va traslladar a Barcelona, on viu actualment. Amb vint anys, va guanyar el Premi de Poesia de la Universitat Politècnica de Madrid l’any 1997 pel seu primer llibre, Uno solo por favor, i el Premi de Narrativa de la Universitat de Barcelona. Ha rebut el Premi La Llança de Sant Jordi d’Òmnium Cultural l’any 2011 i 2012 i el “Micrófono de plata de Informadores” 2014 de l’Associació nProfesional Española de Informadores de Prensa, Radio, Televisión e Internet (APEI-PRTVI) pel seu treball periodístic. En poesia ha publicat: Uno solo, por favor (1998), Lais per amants distingits (2004), Morbo (1ª edició 2010 en català i 2ª edició 2012 ed. bilingüe català i castellà); a més d’assaig i narrativa: Sé buena (2014) i Fes bondat (2014), El ecuador de Ulises (2015) i La bachillera (2016). La seva novel·la més recent és Asja (Comanegra, 2017). https://roseramills.com/

POETES: Pau Vadell

És el torn del poeta i editor Pau Vadell.

pau vadell i Vallbona (foto Joan Vidal)abril17

Pau Vadell i Vallbona (Calonge, 1984)

Poeta, editor d’AdiA Edicions, historiador i gestor cultural. En la vessant poètica ha publicat una dotzena de títols de poesia, molts d’ells guardonats. Els últims Temple (premi Miquel Àngel Riera 2009), Apèndix city (2010), Carnatge (2012), Sang Cremada (premi Vila de Lloseta 2014), Traït (premi Senyoriu Ausiàs March 2015). Enguany ha estat guardonat amb el premi Jocs Florals 2017 per l’obra Esquenes vinclades que es publicarà a la tardor a Edicions 1984. Amb Lucia Pietrelli ha traduït La Mel de Tonino Guerra i amb Lucia Pietrelli i Jaume C. Pons Alorda, Blues en Setze. Balada de la ciutat en dol d’Stefano Benni.  Amb Joan T. Martínez i Jaume C. Pons ha publicat El Poder i la fortor (2009). Participa activament en moviments socials i culturals dels Països Catalans i fou cofundador del col·lectiu Pèl capell d’on va emergir l’antologia Pedra Foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans. (2008). Ha recitat la seva obra a festivals i esdeveniments d’Alemanya, Sèrbia, Croàcia, Palestina, Mèxic, Itàlia, on hi té poemes publicants. Actualment dirigeix AdiA Edicions, coordina les activitats del Centre de Poesia Contemporània Blai Bonet i és vicepresident de l’AELC a les Illes.

 

aparell digestiu vertical

a galop de la pluja.

 

De la plaquette “Testicles” Col Els ulls de tirèsies, 43

 

tota arquitectura

engana

la paraula.

De “Sang cremada” (Ed. Moll, 2014)

 

POETES: Antònia Tur

N’Antònia Tur també és una de les autores locals que no falla al PoésArt:

DSC00737 - copia - copia

ANTÒNIA TUR BALAGUER (Palma, 1958)

És mare, padrina, poeta i lectora. Ha escrit poesia des de sempre. És diplomada en Magisteri i professora de llengües. S’ha dedicat a la docència, especialment des de la funció directiva, i a treballar l’educació en valors. És coautora del llibre Programa de conducta social. Una experiència des de l’escola (Escola de Formació en Mitjans Didàctics. Palma 2007). Ha col·laborat en diverses revistes sobre temes literaris i d’àmbit pedagògic i és coordinadora de la revista escolar S’Auba .com des de l’any 2000.  Ha estrenat les obres teatrals S’Embut (Artà 2009) i Què tenim avui? (Artà 2010), així com les obres de teatre infantil  “Na Jerònia i la llata” (Capdepera 2005), “Cinc Cèntims d’història” (Capdepera 2007) i “La bona opció” (Capdepera 2009). Pel que fa a la narrativa, ha publicat la novel·la “Llúcia enlluernada” (Palma de Mallorca 2010) i des del 2014 és una de les poetes participants del PoésArt.

 

POEMA I 

El crit intens

Alhora insistent

Tothora present

 

La mel·lera

el seu crit

el seu cant

el seu mot

surant sobre les ones del temps

sobre les ones de la primavera

sobre la vida d’un poble.

 

La nina veu la terra tota sola

La casa humil i assolellada

sadolla de flors estacionals.

Sola.

Un tros de corral

amb la seva terra.

Petita propietat de sòl.

Marró, simplement marró.

Descolorida per a un nin.

La terra marró,

marró fluix o marró fort.

La terra de color de fusta.

 

És una nina

que també pinta

la terra marró,

però no ho hem de mester

ara.

La terra és just al davant

i ja és marró.

 

El crit intens

Alhora insistent

Tothora present

 

La mel·lera

el seu crit

el seu cant

el seu mot

surant sobre les ones del temps

sobre les ones de la primavera

sobre la vida d’un poble.

Aquesta terra

és buida, quieta.

Hi ha pau.

Pau casolana.

Pau coneguda.

Pau arrossegant

entumiment,

monotonia,

avorriment,

felicitat.

 

Després la nina alça els ulls

i veu els homes.

Hi ha renou, lluita.

Els homes creixen

com gegants

i caminen per sobre

les muntanyes

de la globalització.

I criden i maten,

i menteixen.

 

Ja no hi ha cap nina

asseguda al llindar

del portal del corral

mirant la terra opaca.

 

Ara hi ha una dona gran

i, com  la nina,

no entén què passa,

Sobretot  no entén per què passa.

 

Veu la terra

però no veu la terra tota sola.

Gens sola.

Ni tampoc veu cap corral

ni la seva terra

ni cap petita propietat

de terra

marró, simplement marró.

 

 

El crit intens

Alhora insistent

Tothora present

 

La mel·lera

el seu crit

el seu cant

POETES: Maria Victòria Secall

Na Maria Victòria Secall va venir a la segona edició del PoésArt i enguany torna!

Vora mar

MARIA VICTÒRIA SECALL

Escriu perquè li agrada i li dóna conhort. En poesia ha publicat L’indesxifrable codi (Premi Rei en Jaume 1997), Heliografia, Premi Ciutat d’Igualada (Columna, 1999), Obert per defunció (Can Sifre, 2006), Gramòfon de runes (llibréd, 2012, 2ona edició 2013), la plagueta La mort viole(n)ta (n.12 de la col. Un glop de brutor dins el ventre, abril 2013). Ha participat a diverses compilacions: Poetes per la llengua (1999); 13×3 Poesia Perifèrica (Inca, 2006), el disc Vents de la paraula, 12 poetes de les illes (2006), Eròtiques i despentinades (Arola, 2007), Festival de Poesia de Lloseta (2009), Versos per la llengua, poetes de Mallorca (Arrela 2014), Autisme, trenquem el silenci amb la poesia, (Viena edicions, 2014) i a Amb accent a la neutra. Antologia de dones poetes a Mallorca  (Lleonard Muntaner, 2014). També ha participat al documental sobre dones poetes Som elles, d’Aina Riera, 2012 i al XIII i XV Festival de Poesia de la Mediterrània 2011 i 2013 i ha fet diverses col·laboracions en exposicions i catàlegs de l’artista Marquet Pasqual. En narrativa ha publicat: L’estel de foc, 2on Premi Guillem Cifre de Colonya, Pollença  1983; L’embolicadora, 2on Premi Diario de Mallorca 1999; Lluna Nova Premi Àncora Sant Feliu de Guíxols, Abadia de Montserrat 2001; Els amants del moll, seminari La fura 2002; La nedadora, 2on Premi narrativa breu, Montuïri 2002. També ha participat a la compilació La catosfera literària, Valls 2008, i ha escrit el bloc El pèndol de petites oscil·lacions a VilaWeb.

 

ASSABENTA’T DE MI

Travessa’m,
com una au travessa el cel
i no l’estripa, el solca,
l’embelleix. És el seu lloc.
Assabenta’t de mi,
com l’aigua sap
tots els racons del llit del riu,
hi transita.

Estima’m com jo t’estim.

Respecta’m
com la pell respecta el cos
de qui embolica
i no dejecta
ni una rua ni un desig,
elàstica i bellíssima, nua.
Així t’estimaré jo,
així et travessaré jo,
així m’assabentaré de tu, jo.

POETES: Carme Sánchez

El torn d’una de les nostres poetes locals: Carme Sánchez.

Carme Sánchez

CARME SÁNCHEZ  (Palma, 1937)

Es va iniciar en les arts plàstiques el 1957, realitzant nombroses exposicions a Mallorca, Catalunya i Aragó. Tot i que ha escrit tota la seva vida, és a partir de 1993 que ho fa amb més intensitat i comença a agrupar els seus relats i poemes, pels quals ha rebut dos premis.de poesia y un de un relats curts. El 2013 publicà el seu primer poemari en català: En calma i en temporal, i el 2014 va ser el torn de Mareas, en castellà. Ha participat en les 3 darreres edicions del PoésArt. També ha publicat un llibre de vivències y relats curts amb el títol Unos pasos del camino i està preparant un nou poemari.

 

           Què et costa senyor

Què et costa, Senyor, enfilar-te

fins a dalt de les meves muntanyes

I espargir damunt d’elles

les llavors de mates i d’arbres?

I manar al foc que no hi pugi,

i als núvols que hi deixin caure l’aigua.

Que hi arrelin els pins, les alzines

i floreixin abundosos els ullastres,

les ginestes, romanins i arboceres

omplint de perfums de garriga l’aire.

I que a l’ombra fresca de les branques

hi niïn gorrions, rossinyols, caderneres,

afegint els seus cants amb l’harmonia

del remor del vent entre el boscatge.

Per què, Senyor, no pots fer aquí

el que fas a unes altres muntanyes?

POETES: Eduard Sanahuja

N’Eduard Sanahuja va venir a la tercera edició del PoésArt i ens torna acompanyar en aquesta cinquena!

2 - Eduard per Lola Gascón de Gotor Petita

EDUARD SANAHUJA

Va estudiar Filologia Romànico-Hispànica i Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Actualment és professor permanent del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura d’aquesta universitat. En poesia, ha publicat El gos del Galiot (Edicions del Mall, Barcelona, 1981); Mirador (Edicions del Mall, Barcelona, 1983);  Doble joc (Columna Edicions, Barcelona, 1988); En defensa pròpia (Editorial Bromera, Alzira, 1994); Compàs d’espera, (Editorial Bromera, Alzira, 2006); El llançador d’espases (Pagès editors, 2013); l’antologia Sang barata (AdiaA Edicions, 2015); i Teories del no (Edicions 1984, 2016), que va ser guardonat als Jocs Florals de Barcelona. Ha estat inclòs a Sol de sal. La nova poesia catalana, Antologia 1976-2001 (DVD, 2001) i a 20 del XX. Poetas catalanes (La Otra / Universidad Autónoma de Nuevo León, Monterrey, 2013).  Com a traductor, ha traduït al català una part de l’obra poètica de Blaise Cendrars (Prosa del Transsiberià. Edicions 62, Barcelona, 1992) i Capsa d’escats (Servei de Publicacions UAB, Barcelona, 2008), del poeta aragonès Javier Carnicer. En l’àmbit de la difusió i promoció de la poesia, va fundar el 1989, amb altres tres poetes, l’Aula de Poesia de Barcelona.

 

XIII

Quan s’arriba al final,

el darrer que s’oblida

és el principi.

La llengua de la llum

daurant els seus tresors.

 

(De Teories del no, Edicions de 1984, 2016)

 

POETES: Carles Rebassa

En Carles Rebassa ens va acompanyar en la segona edició del PoésArt i ara hi torna! D’ençà ha publicat un nou poemari i una premiada novel·la, així que tendrà molt per descubrir-nos!

IMG_0125

CARLES REBASSA (Palma, 1977)

Ha publicat els llibres Requiescat in pace (amb Pere Perelló), Poema B, Els joves i les vídues (XLIV Premi de Poesia Ausiàs March), Pluja de foc i Eren ells (XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler i Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana 2016). Li agrada l’oralitat de la literatura, i fa recitals arreu del país i a fora des que era jovenet. Actualment treballa en altres llibres, amb la intenció d’escatir idees com la mentida, el poder, el bosc, la reunió, la solitud acompanyada. Es fa seu un poema de Miquel Bauçà que diu: «Caminar i riure molt: | el secret de no cansar-se».

 

                        Regressió

Em tremolava el cos i no tenia ànima.

Tenia una resposta i no tenia boca.

Menava un avió però jo pedalava,

sentia una resposta però no era l’única.

Sentia una remor, jo la tornava música.

Pujava pel sender però hi havia incendis.

Tenia veu de fetge i foc a les sabates.

Reptava a la paret amb les ungles obertes.

Tenia els pulmons frescs i alè dins les butxaques.

El plat era esquerdat i era de pa amb formatge.

Sentia un gran batec i el cor se m’enfonsava.

La música era música, hi havia música,

de fet aquell silenci era una dolça música.

Sentia olor de fum i era com de flors fresques.

Quan s’acabava el dia veia un nou dia,

i el dia era real i se sentia música.

Hi havia un bon estol de nens que eren cridaires.

Tot just s’eren desperts de ser com nens cridaires,

volien tocar terra i viure uns amb altres

i els crits ja no eren crits sinó que eren música.

Jo observava les mans dels homes que passaven,

tenien farigola i herbes aromàtiques.

Sentia aquella olor, també sentia música.

Passava un jove encès i li llepava el rave.

Tenia un ametller i estava ple d’ametlles.

Treia la flor del gerro i la plantava en terra,

s’obria tant la terra que li veia l’ànima.

El cos em tremolava i me’n sortia l’ànima

i l’ànima partia i escoltava música

i jo era com la música car jo era música

i jo ja no era jo perquè just era l’ànima

i l’ànima sóc música i jo sóc la música

i música i silenci és un tou de música

i música i música i silenci i música.

POETES: Joan Perelló

En Joan Perelló no ens va poder acompanyar en el PoésArt 2017 però no hi faltarà aquest 2017!joanperello2015 (2)

JOAN PERELLÓ (Campos, 1943)

Cap als quinze anys se li desperta la vocació literària. Va ser un dels fundadors i col·laboradors de la revista de literatura Domini Fosc, en la mateixa època publica el poemari “És massa difícil”, dins el volum col·lectiu Temptant l’equilibri (1973). Durant el mateix 1973 apareix, a la col·lecció Balenguera, el seu primer aplec de poemes, Sempre trobaré algun dolor, i dos anys més tard és guardonat amb el Premi Andreu Roig de poesia a la Festa de les Lletres de Campos per un recull dedicat íntegrament al poema en prosa, Baf de llavis (1976). Amb Carasses (1997), un aplec de poemes guardonat amb el premi Bernat Vidal i Tomàs, de Santanyí, trenca un silenci de dues dècades i torna a publicar amb regularitat. Apareixen els reculls La set del viatger (2001), Sal de Migjorn (2002) i Manual d’ànsia (2005), aquests darrers amb il·lustracions d’Antoni Mas. Quadern de manobre (2007), publicat a la col·lecció Els llibres de l’Óssa Menor, és guardonat amb el premi Josep M. López-Picó, Vila de Vallirana de poesia del 2006. Tres anys més tard publica, a la col·lecció La rosa encofrada, el poemari A recer (2009). Continua amb el recull Inventari d’omissions (2011), i dos anys més tard apareix el primer llibre de narrativa que titula L’error o la vida. El 2014 publica el recull de poesia La casa del vespre, i el 2015, L’atles deshabitat. L’any 2015 és guardonat amb el Premi Pare Colom de narrativa d’Inca, per Música de la indiferència, novel·la sobre la soledat i la dificultat del procés creatiu. El 2016 Joan Perelló és guardonat amb el 18è premi de poesia Maria-Mercè Marçal, amb el recull El mapa de l’infinit i aquest 2017 ha aparegut l’antologia poètica Abecedari de crepuscles (Tria personal 1973-2016).

 

I la poesia? Calc un silenci erudit per emmudir la fosca quan alèn la saliva i escric tremolant abecedaris de crepuscle.

POETES: Lucia Pietrelli

És el torn de presentar a la poeta d’origen italià afincada a Mallorca, Lucia Pietrelli:

lucia

Foto de Marta Huertas.

LUCIA PIETRELLI (Itàlia, 1984)

Estudià literatura entre Pisa, Madrid i Barcelona i ara fa cinc anys que resideix a Mallorca. Ha publicat els poemaris Fúria (Documenta Balear, 2010), Violacions (Ed. Moll, 2011), Vertical (Raffaelli Editore, 2011), Esquelet (Pagès Editor, 2013), Mort d’un Aviador Tartamut (AdiA edicions, 2013), Ortigues (AdiA edicions, 2015) i V (Cafè Central, 2016); i les novel·les Nissaga (Ed. Moll, 2013), Qui ens defensarà (Lleonard Muntaner, 2014) i Cadenes (Edicions 62, 2015), obra amb què va rebre el premi Joanot Martorell de Gandia.

Quan un riu

et surt del cor

torna prec

per les entranyes.

Quan al semen

de l’al·lot

hi reconeixes la font

i el gorg

de la vallada.

Si a la cova

de la sang

hi pouen

les mirades

i cada afluent

amb deix antic

fuig als peus

de la muntanya.

 

Si per cardar

es fa la vida,

quan em separi de tu

a la cala dels ulls

faré la morta

(d’Ortigues)

POETES: Miquel Mestre

En Miquel Mestre és un dels nostres poetes artanencs que mai falten a la cita del PoésArt.

Miquel Mestre.jpg

MIQUEL MESTRE GENOVARD (Artà, 1951).

Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat Central de Barcelona, amb estudis de Lingüística i d’Història de l’Art, Miquel Mestre és dramaturg, director teatral, narrador, poeta i rapsode. Té publicats gairebé 20 poemaris, entre els que destaquen Silencis (Premi Ciutat de Manacor, 1974, amb pròleg de Salvador Espriu), El foc del glaç (Premi Joan Alcover, Ciutat de Palma, 2000), Eros i la pluja (2013), Migdia d’agost en el talaiot (2014) o Tu. O tu. O potser jo. (2017). Pel que fa a la narrativa cal ressenyar: Cos de dona (Novel·la finalista Premi Miquel Àngel Riera, 1997), Ángela (amb Lluís Maicas, 1998) o La taronja de Proust (1999). Ha estrenat més d’una vintena d’obres de la seva autoria, entre les que destaquen: La mort del soldat Georg (Premi Memorial Llorenç Moyà, Palma, 1985), La meva Blancaneus (Premi Teatre Jove de les Illes Balears, 1996); Les flors músties (Premi Consell i Teatre Principal de Palma, 1997), Cos de dona (Premi Projecte Alcover de Teatre, 2007) o la recent Jo, Schumann (2016). També ha fet diversos enregistraments discogràfics que combinen música i rapsòdia i participat a recitals arreu del territori lingüístic català, Madrid, Nova York o Liubliana. Els seus poemes han estat traduïts a l’anglès, castellà, alemany i eslovè.

                 Una història

Tornar de Nova York al petit poble

on de menut havia jugat tant

i tantes hores, era com rebobinar

una llarga pel·lícula

que havia començat en blanc i negre

amb una breu infància

diríem que feliç

però malbaratada pels estralls

d’una guerra civil que esfondraria

els somnis de progrés i llibertat

dels seus pares, encara joves, idealistes,

republicans i pobres.

 

Hagueren d’emigrar par tal de sobreviure

i guanyar-se aquell pa de cada dia

que el Règim amb insídia els negava

des que els nacionals vinclaren l’altra Espanya.

 

…I fou llarg el periple: primer, França,

fins que fou ocupada per l’exèrcit

implacable i cruel del Tercer Reich.

Després, dies de mar de cap a Mèxic.

I encara… Equador, Xile, l’Argentina,

i, per un cop d’atzar, per carambola

finalment recalaren al país

grandiós dels Estats Units d’Amèrica!

Allà, en un motel de l’illot de Manhattan

(no cal recordar el nom, tampoc l’adreça)

el pare hi treballà d’electricista

i la mare hi planxava amb paciència

tots els llençols del vespre

que tants d’amants secrets, homes amb dones,

homes amb homes, vells i joves,

havien embrutit i rebregat.

…I així passaren anys de lluita i sacrifici,

amb l’ànsia que el fill, aquell fill únic

cresqués format i lliure.

 

El fill, ara enginyer jubilat de la NASA,

ahir tornà a la vila on va néixer

portant, en una urna d’alumini,

les cendres ajuntades dels seus pares,

que sempre havien dit amb un deix de nostàlgia

que el seu més gran desig seria

dormir eternament en el minúscul

cementiri del poble, segons ells

“el més auster del món, i aquell que porta

els més bells pensaments d’eternitat”.

 

Aquest matí d’avui, setze d’abril

assolellat i clar de plena primavera,

l’urna de metall ha estat dipositada

sobre el petit altar de la tomba

– malalta d’abandó i males herbes –

per l’home que recorda que el seu avi

també fou enterrat en aquest lloc.

 

Trist, sol, amb el silenci

per respons i per única pregària,

ha restat un moment dempeus en homenatge

als dos éssers que tant i tant havien fet per ell.

I amb aquesta tristesa, caminant capcot

ha tornat a la vila i ha pujat

al castell des del qual es veu el panorama

d’un paisatge que creia ocult en l’oblit

i que ara tot de cop s’obria a la memòria.

Ha passat pels carrers del barri on vivia

recordant, mig boirosos, els seus noms:

el carrer del Calvari, les escales

del Convent, el carrer del Pou d’Avall,

l’antiga estació del tren, deixada

de la mà de Déu i de la dels humans,

el rellotge aturat a les dotze de mai

i ningú a l’andana, només el silenci

paral·lel dels raïls rovellats i ja per sempre inútils.

… La placeta de l’Aigua, la Costa d’en Grua,

el carreró de n’Aixa, l’esplanada

de l’Església… tot tan semblant i distint!

Tot tan llunyà i, alhora, tan immediat,

tot tan pròxim i entranyable!

 

Tanmateix, no és cert que la infantesa

sigui la vera pàtria de l’home.

Per a ell ho serà l’apartament

de la vorera esquerra del riu Hudson,

ran del Columbus Park i amb vistes a l’Empire,

on ha passat molt més de mitja vida

i on l’esperen la dona amb qui es casà

i la filla i tres nétes, que són els seus àngels.

 

A les deu de la nit, hora de Greenwich,

via Palma-Madrid-John F. Kennedy,

volarà amb la Panam de cap a Amèrica,

i aquest dia d’avui serà només un somni

que amb els anys s’ha de fondre a poc a poc

com en dies de sol ho fa la neu

a les altes Muntanyes Rocalloses

d’Idaho o Montana.