POETES: Lluís Calvo

Foto de Carles Mercader.

El primer poeta que vos presentam és el poeta, narrador, crític literari i assagista Lluís Calvo (Saragossa, 1963).

Els seus últims llibres en el terreny poètic són Fulgor (2021), L’espai profund (2020, dues edicions), Ancestral (2019), Talismà (2017, dues edicions) i Llum a l’arsenal (2017), una antologia publicada per l’editorial Lleonard Muntaner que recull trenta anys de trajectòria literària, amb més de dinou llibres publicats, entre ells Veïnatge d’hores (1987), El buit i la medusa (2002), La tirania del discurs (2003), Al ras (2007), Col·lisions (2009), Estiula (2011), Llegat rebel (2013) i Selvàtica (2015). Ha estat antologat en més de vint publicacions nacionals i internacionals. També ha publicat quatre novel·les, l’última de les quals L’endemà de tot (2014).

En l’àmbit de l’assaig ha publicat Les interpretacions (2006), Baules i llenguatges (2011), El meridià de París (2016, segona edició 2018) i L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència (2019, amb tres edicions) i Els llegats (2021), obres saludades per la crítica com a revulsius de l’assaig català contemporani.

Ha conreat igualment la crítica literària, amb nombrosos articles sobre literatura i pensament, publicats en obres col·lectives i revistes, amb una especial dedicació a la poesia jove. Com a crític ha centrat la seva atenció en autors com Màrius Sampere, Carles Hac Mor, Jordi Pàmias, Jordi Fulla i Joan Ponç, entre d’altres. Ha escrit també nombrosos pròlegs i estudis literaris.

Entre els premis que ha rebut destaquen, entre d’altres, el premi Carles Riba (obtingut el 2019 pel llibre L’espai profund), els Jocs Florals de Barcelona, Vicent Andrés Estellés (premis Octubre), Rosa Leveroni, Amadeu Oller, Miquel de Palol, el premi de la crítica Serra d’Or i el premi Quima Jaume de reconeixement a la trajectòria literària. D’ell Joan Triadú en digué que és “un far que marca el vint-i-u” i Vicenç Altaió n’ha asseverat que “poques vegades, a Europa, la poesia lírica havia assolit una tan alta lírica de pensament híbrid, impur”.

POETES: Sebastià Alzamora

PA19-Alzamora (1)

Sebastià Alzamora va néixer a Llucmajor, Mallorca, l’any 1972. És autor dels llibres de poesia Rafel (1994), Apoteosi del cercle (1997), Mula morta (2001), El benestar (2003), La part visible (2009) i La netedat (2018), així com de les novel·les L’extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l’ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015). Ha estat guardonat amb els premis Salvador Espriu, Jocs Florals de Barcelona i Carles Riba, de poesia, i també amb el Documenta, Ciutat de Palma Llorenç Villalonga, Josep Pla i Sant Jordi, de narrativa. Per La netedat, l’any 2019 ha rebut el premi de la Crítica Serra d’Or de poesia. Ha estat traduït al castellà, francès, italià, portuguès, polonès, danès i anglès. És col·laborador habitual dels diaris Ara i Ara Balears.

 

Mostra de poemes:

 

PREPARACIÓ PER AL POEMA

Em vaig rentar la cara al safareig

que hi havia al corral de cals teus pares:

herbes molles i molsa a tot arreu.

Tots dos hauríem volgut tenir un riu

al davant, una força cabalosa,

ingovernable, que ens estalviés

els adjectius i, sobretot, les minses

excuses per deixar de ser qui fórem.

 

La identitat és una qüestió

que tendeix a cobrir-se de lleganyes.

 

TÓRTORA

Quan érem nins, el meu cosí Rafel

duia una tórtora damunt l’espatlla.

Anava amunt i avall, el meu cosí,

amb la tórtora esplugant-li els cabells,

i tots, cal confessar-ho, l’envejàvem.

Era grisa i d’ull viu, el coll esvelt,

amb un collar molt prim de ploma negra.

L’ocell acompanyava els nostres jocs,

i ell mateix era una bella jugueta.

Ens disparàvem grava del carrer

amb tiradors fets amb colls de botelles

de llet i globus de plàstic, sovint

robats d’una lenta papereria.

Botàvem dins els horts per agafar

magranes, figues o nespres, segons

el temps, i transformàvem bicicletes

en naus espacials.

I ella, la tórtora,

ens mirava tranquil·la i curritxava

de tant en tant, amb un cantet suau.

Ens agradava quan prenia el vol

i tornava després damunt l’espatlla

del meu cosí Rafel, que era un al·lot

ros, de somriure fàcil.

Són records,

ara que som a la meitat de tot

i no sabem on va volar la tórtora.

 

MARINA SUBURBIAL

Volava el cap de ma companya

pel cel dels crematoris d’Alemanya,

amor, el món s’ensorra davant nostre

i des d’aquest balcó tan sols veiem

una llenca de mar llisa i pastosa.

 

Tenim el coit solemne, l’abraçada

monumental i voraç dels amants

que hauria estat millor que no es trobessin,

amargs vestits de noces, aliances

presumptuoses d’europeus obscens.

 

De mica en mica ens anem ennegrint.

La nostra mort estava escrita als mapes?

Accepta el mar que ens queda, i tanca els ulls.

 

MARINA EN CALMA

El faroner, que surt exhaust de l’úter,

encén la torre, il·lumina la cala

i giravolta el caparrot del far.

 

El faroner dins el llim primigeni

s’unta amb salmorra i amb alga estantissa,

i rep content la pluja de novembre.

 

El faroner amb la seva faronera

mengen taronges, escampen llavors

i emeten llums que esqueixen les foscúries.

 

I anit han descobert un nou planeta.

POETES: Maria Cabrera

La segona poeta que us presentem és Maria Cabrera, una de les veus amb més projecció de la poesia catalana actual. Tant la sentirem recitant com actuant amb el grup El pèsol feréstec.

Maria Cabrera per Maria Dias

Maria Cabrera Callís (Girona, 1983) és llicenciada en Filologia Catalana i doctoranda en Lingüística Catalana. Treballa de professora al Departament de Filologia Catalana, tasca que compagina amb la correcció i la traducció literàries per a diverses editorials. És autora dels poemaris Jonàs (Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits, 2004), La matinada clara (2009) i La ciutat cansada (Premi Carles Riba, 2016). Recita a les formacions musicals El pèsol feréstec i Vladivostok, i coordina el fanzín de figueres retòriques Cor pelut.