Sebastià Alzamora va néixer a Llucmajor, Mallorca, l’any 1972. És autor dels llibres de poesia Rafel (1994), Apoteosi del cercle (1997), Mula morta (2001), El benestar (2003), La part visible (2009) i La netedat (2018), així com de les novel·les L’extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l’ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015). Ha estat guardonat amb els premis Salvador Espriu, Jocs Florals de Barcelona i Carles Riba, de poesia, i també amb el Documenta, Ciutat de Palma Llorenç Villalonga, Josep Pla i Sant Jordi, de narrativa. Per La netedat, l’any 2019 ha rebut el premi de la Crítica Serra d’Or de poesia. Ha estat traduït al castellà, francès, italià, portuguès, polonès, danès i anglès. És col·laborador habitual dels diaris Ara i Ara Balears.
Mostra de poemes:
PREPARACIÓ PER AL POEMA
Em vaig rentar la cara al safareig
que hi havia al corral de cals teus pares:
herbes molles i molsa a tot arreu.
Tots dos hauríem volgut tenir un riu
al davant, una força cabalosa,
ingovernable, que ens estalviés
els adjectius i, sobretot, les minses
excuses per deixar de ser qui fórem.
La identitat és una qüestió
que tendeix a cobrir-se de lleganyes.
TÓRTORA
Quan érem nins, el meu cosí Rafel
duia una tórtora damunt l’espatlla.
Anava amunt i avall, el meu cosí,
amb la tórtora esplugant-li els cabells,
i tots, cal confessar-ho, l’envejàvem.
Era grisa i d’ull viu, el coll esvelt,
amb un collar molt prim de ploma negra.
L’ocell acompanyava els nostres jocs,
i ell mateix era una bella jugueta.
Ens disparàvem grava del carrer
amb tiradors fets amb colls de botelles
de llet i globus de plàstic, sovint
robats d’una lenta papereria.
Botàvem dins els horts per agafar
magranes, figues o nespres, segons
el temps, i transformàvem bicicletes
en naus espacials.
I ella, la tórtora,
ens mirava tranquil·la i curritxava
de tant en tant, amb un cantet suau.
Ens agradava quan prenia el vol
i tornava després damunt l’espatlla
del meu cosí Rafel, que era un al·lot
ros, de somriure fàcil.
Són records,
ara que som a la meitat de tot
i no sabem on va volar la tórtora.
MARINA SUBURBIAL
Volava el cap de ma companya
pel cel dels crematoris d’Alemanya,
amor, el món s’ensorra davant nostre
i des d’aquest balcó tan sols veiem
una llenca de mar llisa i pastosa.
Tenim el coit solemne, l’abraçada
monumental i voraç dels amants
que hauria estat millor que no es trobessin,
amargs vestits de noces, aliances
presumptuoses d’europeus obscens.
De mica en mica ens anem ennegrint.
La nostra mort estava escrita als mapes?
Accepta el mar que ens queda, i tanca els ulls.
MARINA EN CALMA
El faroner, que surt exhaust de l’úter,
encén la torre, il·lumina la cala
i giravolta el caparrot del far.
El faroner dins el llim primigeni
s’unta amb salmorra i amb alga estantissa,
i rep content la pluja de novembre.
El faroner amb la seva faronera
mengen taronges, escampen llavors
i emeten llums que esqueixen les foscúries.
I anit han descobert un nou planeta.